Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

David Muniesa (1930-2018), protestant de cinquena generació, ha estat un home clau a la història de la Comunitat Evangèlica a casa i més enllà de casa nostra. Ho ha estat discretament, sense fer massa soroll. Però ningú li podrà negar el seu lloc d’honor en aquesta plana de la nostra història.

Les dificultats no el feien abandonar i la soledat de moltes de les seves batalles no el feien defallir. La seva vocació indestructible, forjada en la dificultat i en l’adversitat, ha deixat a la Comunitat de fe un cel de benediccions gairebé inabastable.

Així l’hi ha reconegut, entre d’altres, el Consell Evangèlic, atorgant-li la seva medalla, i també ho ha fet el Grup de Treball Estable de les Religions (GTER) -en públic reconeixement-.

La seva sempre ha estat una porta acollidora. No feia falta trucar dos cop. El trobaves al seu despatx sempre rodejat de llibres, de projectes i de bona voluntat.

Pioner entre els pioners.

Sempre a l’avantguarda.

Creia en la gent i lluitava per la gent.

Amic dels seus amics.

Fidel als seus principis.

Sempre disposat.

Mai malhumorat.

Discret i amable.

Sempre generós.

Vàrem forjar la nostra amistat en els anys vuitanta i des d’aleshores l’hem mantingut per sempre. I ho hem fet aprenent a diferenciar opinions, gairebé sempre coincidents, de relacions personals.

L’he vist patir. Com també l’he vist lluitar per ser de benedicció, malgrat en pogués sortir perjudicat. En definitiva, l’he vist ser ell mateix sense deixar mai d’estimar els altres.

Fins aviat, amic David.

Ja saps que no m’agraden els comiats.

Prefereixo els retrobaments.

Per això et dic: fins aviat.