Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La situació viscuda arrel de la pandèmia, tant dura i difícil per molta gent, ens ha deixat moments que ara amb una mica més de calma podem revisar. Ja se’n ha parlat força, però com que el que ha passat amb la gent gran, és prou important no ho podem deixar passar sense una mínima reflexió.

Va passar a diferents països: En un moment donat, probablement en el punt més àlgid, quan les UCI estaven plenes, es va justificar que l’edat era un criteri per decidir les prioritats de l’atenció mèdica. Després venien unes explicacions que aquest no era l’únic criteri, que s’aplica sempre per no caure en un acarnissament mèdic, etc. El que cridava l’atenció, tanmateix, és que van sortir experts en deontologia justificant aquest procedir com quelcom ètic. Ara amb més calma ens podem preguntar: és ètic?

Hem de suposar que si ho deien experts deu de ser-ho, tanmateix en una ètica oberta a la racionalitat, s’han d’explicitar i poder discutir no només els valors, sinó la seva  jerarquia. Ja s’entén que mantenir la vida d’una persona jove és un valor, però aquest valor és superior al de la vida d’una persona gran? “Els que es moren son grans”, es deia, com traient importància a aquestes morts. Pablo d’Ors va dir que es valoren més els anys per viure que els anys viscuts.

Tanmateix des de la perspectiva religiosa el valor de la vida va per davant d’altres valors. Per tant abans d’arribar a aquests justificacions, ben segur que s’han de buscar altres alternatives. Potser tractar de fabricar més respiradors, tal vegada habilitar més llits, contractar més metges, el que sigui quan està en joc la vida d’una persona. Es pot entendre que en un moment de tanta pressió no hi hagués massa temps per discernir, però una ètica racional requereix que es puguin posar de manifest els valors que es protegeixen i la coherència argumentativa.

Moltes institucions van reaccionar a aquest procedir. En ressaltem dues:

 

El Manifest de Sant’Egidio recorda que el papa Francesc considera que privar els ancians del dret a ser considerats persones és una  “cultura del descartament”, quan se’ls  relega “a ser només un número i en alguns cassos ni tan sols això”. Alerten que en molts països, davant de la necessitat d'atenció sanitària, “està sorgint un model perillós que fomenta una sanitat selectiva que considera residual la vida dels ancians”. Així, “la seva major vulnerabilitat, la seva avançada edat i el fet que poden ser portadors d'altres patologies justificarien una forma d'elecció a favor dels més joves i dels més sans”. Consideren que és una conculcació dels drets de la persona quan en nom d’un estat o unes autoritats sanitàries es redueix el valor d’una vida en funció de l’edat.

Iniciatives com aquestes ajuden a centrar el debat ètic. Estem en deute amb les generacions grans. La Comunitat de Sant’Egidi  recorda que l'aportació dels ancians és fonamental i que «no podem deixar morir la generació que va lluitar contra les dictadures, que va treballar per la reconstrucció després de la guerra i que va edificar Europa». Ben segur que si els joves i no tant joves els escoltem podem aprendre de la seva experiència.