“No hi ha cultures superiors i inferiors, sinó diferents”

Aquesta actitud de respecte per les diferents cultures, va ser la que tingué el P. Joan Bottasso, un missioner salesià que va viure durant més de 60 anys a l’Equador. El P. Bottasso va morir ara fa quatre anys, el dia de Nadal de l’any 2019 i durant tota la seva vida va treballar per una Església amb rostre amazònic i indígena.

El P. Joan va entendre l’Església des dels pobles indígenes amb els quals va conviure, sempre amb ganes d’aprendre d’ells, per així descobrir la presència de Déu enmig d’aquells pobles.

Nascut a Itàlia, el P. Bottasso va dedicar la seva vida a la inculturació de l’Evangeli entre els pobles indígenes. No va ser un colonitzador, sinó un pastor que es va encarnar en el poble que l’havia acollit, cosa que encara no saben (o no volen) fer els bisbes del País Valencià, ni tampoc la majoria dels preveres que, tot i que són valencianoparlants, es comporten com a colonitzadors, imposant la llengua castellana i menyspreant el valencià als temples del nostre propi país. Segurament el nostre clergat hauria d’aprendre del bisbe valencià, Santiago de Wit Guzmán, actual nunci del papa a Trinidad y Tobago, Antigua, Belice i altres petits estats, quan fa quatre anys, deia: “Coneixent la realitat, pots servir millor”.

El maig de 2022, l’aleshores arquebisbe de València, Antonio Cañizares, en la seva carta setmanal (que sempre feia només en castellà), i amb motiu del centenari de la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, escrivia: “Sé tú misma, Valencia, vuelve a tus raíces y ganarás lo más valioso a lo que puedes aspirar. Vuestros antepasados, a los pies de la Virgen, confiaron en el Señor y comprendieron la verdad”. Sí, tenia raó l’arquebisbe Cañizares. València i el País Valencià han de ser ells mateixos i tornar als nostres orígens, uns orígens que els bisbes valencians han oblidat. L’Església valenciana ha de tornar a recuperar la llengua de Sant Vicent Ferrer i de Sor Isabel de Villena, que els nostres bisbes, com va fer, entre d’altres, l’arquebisbe Andrés Mayoral, continuen menyspreant.

El P. Bottasso (a diferència del clergat valencià), va defensar i valorar com cal la cultura dels pobles. Joan Bottasso, que era antropòleg i coneixia bé les cultures dels indígenes, va defensar sempre, que els pastors de l’Església havien de conèixer la llengua dels cristians que ells servien en el seu ministeri presbiteral. El P. Joan Bottasso deia que “no hi ha cultures superiors i inferiors, sinó diferents” i per això, també a l’Església, totes les cultures “tenen molt a aprendre i a ensenyar”. El P. Bottasso treballà per una Església que estigués sol·lícitament al costat dels ferits i dels exclosos, sempre disposada a servir més que a jutjar.

El 2020, un informe del Consell d’Europa mostrava la seva preocupació per la situació del valencià, ja que l’estat espanyol continua vulnerant els drets lingüístics dels valencianoparlants. A l’Administració i a la Justícia, el valencià, com el gallec i el basc, es troba en una situació de desprotecció davant el castellà, que continua com a llengua imposada. Si això passa a l’Administració i a la Justícia, la situació del valencià a l’Església és alarmant, ja que els nostres pastors continuen imposant el castellà i menyspreant i excloent la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval Girbés a les esglésies valencianes.

Els pastors de l’Església Valenciana continuen creient que hi ha una cultura superior, que per a ells és la castellana (i que ells privilegien i protegeixen) i una inferior, la valenciana, que menyspreen i marginen per complet.

Els nostres pastors encara no han fet realitat el Vaticà II pel que fa a la llengua a la litúrgia, ja que la Sacrosanctum Concilium demanava la introducció de les llengües vernacles a l’Església. Encara que sigui sorprenent, malgrat l’Estatut d’Autonomia del País Valencià i la Llei d'ús i ensenyament del valencià, els nostres bisbes i preveres creuen que la llengua dels cristians valencians és el castellà, i per això exclouen de la vida de l’Església, el valencià.

Als nostres bisbes els aniria bé seguir l’exemple del P. Joan Bottasso, que a l’Equador va saber aprendre (i valorar) les llengües indígenes, per tal de no comportar-se com un colonitzador, sinó com un pastor amb l’olor de les seves ovelles. Com un pastor que valorava les llengües dels cristians d’aquell poble. Com hauria de ser normal. Per això el P. Bottasso, com un autèntic pastor que estimava el seu poble, va aprendre la llengua dels qui servia i no va ni ignorar ni menysprear la llengua del poble que l’acolli, a diferència del que fa el clergat valencià.

Desgraciadament, els bisbes i la majoria dels preveres valencians continuen menyspreant i anul·lant la nostra llengua, que sempre queda a les portes dels temples. A diferència del que passa als països de missió (o a qualsevol altre país civilitzat), on l’Església assumeix, valora, respecta i utilitza la llengua dels cristians.

Cal tindre en compte que la diòcesi de València ha creat diverses parròquies personals, perquè els xinesos, els filipins, els polonesos o els africans, puguin celebrar la fe en la mateixa llengua. Però els bisbes valencians i la majoria dels preveres del País Valencià, no tenen cap sensibilitat per la llengua dels cristians valencians, que continua prohibida al si de les parròquies valencianes. Només cal recordar que el dia de Sant Vicent Ferrer de 2022, el bisbe auxiliar de València, Javier Salinas, presidí a la Seu, la missa, i llevat de les lectures, tant el Credo, com la pregària Eucarística i el Parenostre i fins al final de la missa, tot va ser en castellà. ¿És que el Credo en valencià no és vàlid? ¿És que la transsubstanciació, en valencià, no transforma el pa en el cos de Crist i el vi en la seva sang i només és possible si es fa en castellà?

Per altra part, va ser curiós (i interessant), que el 2 de maig de 2023, en la presentació de l’Any Jubilar del Centenari de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó, el bisbe de Chiete-Vasto, Bruno Forte, fes a Castelló de la Plana una conferència que portava per títol: “Maria y la belleza de Dios”. El bisbe Bruno Forte va començar la seua exposició excusant-se per no poder fer la conferència en valencià i dient que la faria en castellà: “Disculpen que no hablo valenciano, pero para reparar este pecado” (el bisbe Casimiro López no parla mai en valencià!), “voy a leer una poesía”, dedicada a la Mare de Déu del Lledó, que el bisbe Bruno Forte va llegir en valencià. I així ho va fer davant l’estupor del bisbe de Sogorb-Castelló, que no diu ni pruna en valencià. El bisbe Forte va donar una lliçó de respecte i estima per la nostra llengua, un respecte que no té el bisbe Casimiro López, que menysprea la llengua amb la qual els castellonencs aclamen la patrona de la capital de la Plana Alta.

Els bisbes i els preveres valencians haurien d’imitar els pastors d’Iraq que, en la visita del papa Francesc a Mossul i a altres ciutats iraquianes, es va utilitzar l’àrab en les celebracions litúrgiques. Com utilitzaren també l’àrab els cristians que celebraren l’Eucaristia a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats l’abril de 2018, com recollia la web del Arzobispado de Valencia, el 24 d’abril de 2018, amb el vídeo on es pot vore un fragment de la missa en àrab. I també, els capellans valencians haurien d’imitar el claretià indi Sarin Nadupparmil, que fa la catequesi en eusquera.

A vore quan els capellans i els bisbes valencians fan per al valencià el que es fa amb l’àrab, el polonès, el xinès, l’italià i amb altres idiomes, ja que els ciutadans que viuen a València i parlen aquestes llengües, sí que poden celebrar l’Eucaristia en les seves llengües maternes.

Els cristians valencians ens aclamem a la Mare de Déu dels Desemparats, la mare dels valencianoparlants que ens trobem desemparats pel que fa a la nostra llengua, ja que els nostres bisbes i els nostres capellans continuen excloent-la de l’Església. Malgrat que l’arquebisbe Antonio Cañizares ens convidava a retrobar les nostres “raíces”.