La humanitat de la Regla de Sant Benet

Fa uns dies, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, (convidat pel professor Diego Solà), vaig fer una conferència sobre la Regla Benedictina. Aquesta xerrada formava part del Curs d’Història Espiritual d’Occident, adreçat a estudiants de grau i públic en general, amb l’objectiu d’oferir una formació en història de la cultura religiosa del món occidental, des de l’Antiguitat fins a l’Època Contemporània, amb una mirada especial al període medieval i modern (segles VI al XVIII).

Entre els professors que participen en aquest curs (organitzat per l’Àrea d’Història Moderna de la UB i per la Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes de l’Ateneu Universitari Sant Pacià), a més del Dr. Solà, hi ha el Dr. Jaume Angelats (a qui vaig poder saludar aquella tarda al seu despatx), el Dr. Albert Viciano o les Dres. Elisabeth Garcia i Araceli Rosillo, entre d’altres.

Aquest curs, coordinat pels doctors Diego Solà i Albert Viciano i la doctora Mariela Fargas, s’està celebrant des del passat mes de febrer i acabarà el proper mes de maig, amb les classes que es fan, de manera alternativa, a la Facultat de Geografia i Història, al carrer Montalegre de Barcelona, i a l’Ateneu Universitari Sant Pacià.

El professor Diego Solà, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i professor i investigador a la Facultat de Geografia i Història, em demanà de participar en aquest curs, perquè fes conèixer als alumnes la Regla de Sant Benet (un text molt desconegut fora de l’àmbit monàstic) i la seva vigència i actualitat, avui, quinze segles després que el pare dels monjos d’Occident l’escrivís.

A part de fer una relectura ràpida del Pròleg i dels capítols més importants de Regla, vaig voler subratllar el que per a mi és a la base d’aquesta obra: la gran humanitat que trobem en aquest text, i que al meu parer és el que el fa avui actual i plenament vigent. I no només per als monjos. Una humanitat que trobem en la sol·licitud de l’abat o del majordom pels pobres, pels malalts, pels hostes i pels monjos. També trobem la humanitat de la Regla, en la relació mútua entre nosaltres, amb un tracte que el pare dels monjos demana que sigui molt humà, atent i afable. Així ho veiem, per exemple, al capítol 72, quan Sant Benet exhorta els monjos a practicar el bon zel “amb un amor ferventíssim, a honorar-se els uns als altres”, a que el monjo no busqui “allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres” i a “practicar desinteressadament la caritat fraterna”, que ens mostra, un cop més, la gran humanitat de la Regla.

Com deia fa unes setmanes el P. abat Manel Gasch al Cercle d’Economia, l’estabilitat montserratina al llarg de gairebé mil anys d’història, i per tant la fidelitat a un lloc concret (corresposta per la fidelitat d’un poble pelegrí), és un fet que, al meu parer, també és una mostra d’humanitat en un món canviant, caduc i inestable, on sovint la gent viu desarrelada i desorientada, sense punts de referència.

La humanitat de la Regla la veiem encara en el capítol quatre, (els instruments de les bones obres), quan el pare dels monjos d’Occident ens demana de “socórrer el qui passa tribulació, consolar l’afligit, no guardar ressentiment, dir la veritat amb el cor i amb la boca, no odiar ningú, defugir l’altivesa”. O també en la cura de l’abat pels excomunicats, al capítol vint-i-set o la del monjo infermer (que ha de ser diligent i sol·lícit) pels malalts, que trobem al capítol trenta-sis.

Aquesta humanitat i sol·licitud de la Regla es veu plasmada d’una manera concreta, quan un monjo té la germana o el germà malalt o el pare o la mare, sense ningú més que pugui tenir cura d’aquest familiar seu. Per això el monjo es fa càrrec de l’atenció del germà o del pare, com a prova de la sol·licitud i del tracte atent que Sant Benet demana als monjos. Una sol·licitud i un tracte que haurien de ser, al nostre món, signes d’una nova manera de ser i de fer, en una societat on, desgraciadament, com ha dit el papa, hem globalitzat la indiferència.

La humanitat de la Regla la viuen i la transmeten, en l’acolliment d’hostes i pelegrins, els monjos del Miracle i de Montserrat, els de Poblet, Cuixà i Solius i les monges de Valldonzella, Vallbona, Sant Benet de Montserrat, Sant Pere de les Puel·les, Sant Daniel de Girona, les benetes de Manacor i les de Puiggraciós. Dones i homes que viuen la Regla estimant Déu i els homes, acollint amb sol·licitud tots els qui truquen a la porta del monestir, i intentant de ser servidors de la comunió i artesans d’esperança.