Vés al contingut

L’autoestima, tal com diu el nom, fa referència a estimar-nos a nosaltres mateixos. És l’acceptació agraïda de qui som i dels dons que tenim. És una capacitat molt necessària per la salut personal i relacional. Molts problemes interpersonals s’originen, de fet, per la falta d’autoestima d’una part, de l’altra, o d’ambdues parts. Jesús fa referència a l’autoestima, per exemple, a la paràbola dels talents. L’autoestima és la capacitat de reconèixer, acceptar i responsabilitzar-nos dels propis talents per fer-los créixer i posar-los al servei dels altres.

El nostre món i moltes espiritualitats parlen de l’autoestima però acaben creant societats i espiritualitats egoistes i individualistes on el bé i l’interès personal està per sobre de tot i de tothom. “Jo sóc així i així m’han d’aguantar. És el que penso i ho haig de dir. És el que sento i ho haig d’expressar. És la meva feina, o la meva salut, i els altres que esperin”. És una lectura de l’autoestima que es queda a mig camí, és pura adolescència. Necessària, però adolescència. L’autoestima necessita que ens reconeixem i reconeixem els nostres pensaments, sentiments i necessitats. Però no només. Jo, qui jo sóc, és més que això.

Autós, la primera part de la paraula autoestima, en grec, vol dir si mateix. “Si mateix” com allò nuclear, el més genuí i únic de nosaltres mateixes. El nostre “si mateix” no és quelcom que aconseguim o que “tenim” sinó que som. L’autós és viu, ens viu, i, per tant, no el tenim, no el posseïm. I per això, d’altra banda, no el comprenem mai del tot. Allò que sóc és qui vaig esdevenint a cada moment en cada nova vivència. Fent servir una imatge, té més a veure amb una font, o un riu que amb una piscina ben arreglada, quieta i acabada.

Si en una part de la nostra vida, fins a l’adolescència o primera adultesa, l’autoestima és el treball de reforçar les nostres habilitats i qualitats, arriba un moment on la veritable autoestima és més una feina de deconstrucció que de construcció.

Estimar qui som passa per reconèixer el que som i el que no som. Passa per deixar anar i acceptar el que ens sembla feblesa. Passa per rendir-nos a la realitat i així, progressivament, poder-nos rebre. No aconseguir ser qui som, sinó rebre qui som.

Rebre’m és desmuntar moltes estructures que m’he muntat per tal de ser reconeguda i acceptada. Rebre’m és deixar d’esforçar-me per defensar qui sóc i, enlloc d’això, redescobrir i recuperar el meu do, la meva peculiaritat. Rebre’m és acceptar aquesta manera única de ser que és la meva, això únic que sóc jo i que ningú ho pot ser per mi.

I això passa per reconèixer que hi ha quelcom en mi que no depèn del meu esforç, que qui sóc batega en mi més enllà del que jo vulgui o no vulgui. Passa per començar a estimar-me tal com sóc, descansadament.

L’autoestima fa referència a estimar-nos a nosaltres mateixos. I sabem que és autoestima quan, com a la paràbola, allò que he rebut ho faig rendir i ho dono, ho reparteixo amb la mateixa alegria que ho he rebut. És autoestima quan qui sóc esdevé servei, do pels altres. Mentre no és així, encara estic a mig camí.

Temàtica

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.