Desapareix la religió?

Casualment, em vaig trobar a internet un article dels joves investigadors Mª del Mar Griera i Ferran Urgell a la Revista Catalana de Sociologia (Barcelona 2002), que recomano llegir (sembla que hi hauria una segona part que no trobo). Es diu Noves formes de religiositat i presenta un treball que fou publicat amb més extensió per la Fundació La Caixa el 2001: Consumiendo religión [vegeu ressenya d'El País i article seu a Dialogal]. Encara que comença a tenir ja uns quants anys, algunes de les tendències que s'hi apuntaven s'estan consolidant. La seva tesi és que a mida que desapareix la monopolització i minva la instucionalització catòlica del fet religiós, almenys a Catalunya, reapareix el sentiment religiós en noves formes d'espiritualitat, enteses aquestes com a 'productes a consumir', "que provenen de cultures i marcs històrics diferents als nostres són consumits desproveïts del context que els emmarca (...), productes forans que originàriament tenien connotacions espirituals i místiques" (p. 181), com una evidència del reencantament posterior als processos de secularització.

Griera i Urgell ho defineixen bé quen parlen que aquests fenòmens, després de la "manifestació d’un fenomen de desmonopolització de l’univers religiós i de la irrupció de nous mecanismes de dotació de sentit que encara que no són percebuts, generalment, com a tals, constitueixen noves formes de religió" (p. 186). La mena de 'productes' que identifiquen segur que us vénen al cap de seguida: "ioga, tai-txi, reiki, katsugen, barrejats amb teràpies de la Gestalt, essències florals i minerals, quiromassatge, astrologia i cursos d’autoestima de la Louise Hay" (p. 191).

Us recomano que us detingueu en les característiques comuns d'aquests fenòmens (pp. 183-186): l'absència de prohibicions (i una nebulosa de trets que, malgrat tot, s'assemblen tots); un 'discurs ple de discursos', eclèctic i en contínua referència a la ciència; en un context d'ecumenisme cultural ("totes les religions parlen del mateix", etc...); exaltació d el'experiència, prioritzant l'interior a l'exterior; un reclam de la imminència de la 'salvació' (aquí i ara) i una certa unitat de mercat, adpatat a la societat consumista (en un mateix centre hi pots trobar vàries d'aquestes disciplines, barrejades amb cursos més 'normals').

Els joves investigadors pretenien aleshores "trencar el tòpic existent entre un ampli sector de la població, que diu que avui dia vivim en una societat secularitzada que ha aconseguit desfer-se del llast de la religió i ha eliminat el desig de transcendència". A parer meu, s'han quedat curts encara. De fet, en la pròpia Església; crec que no acaba de ser radical el tall. L'adopció de pràctiques d'èxit pentecostalistes en determinades comunitats cristianes del Tercer Món, o les trobades europees de Taizé, o els cursos de relaxació que imparteix la Teresa Forcades a casa nostra, o els cursets de ioga o d'ikebana que fan a la meva parròquia anuncien una contaminació d'aquestes noves vies d'accés al sentit dins una comunitat de sentit (i, alhora, potser, una reinstitucionalització no monopolitzadora, però, de fenòmens com aquests).

A casa nostra, el fenomen de les processons és, sens dubte, un clar exemple de reencantament semi-institucionalitzat [vegeu posts L'església perplexa i Patrimoni i reencantament]. I funciona com a 'producte' de sentit: requereix predisposició i feina física i psíquica, àmbit comunitari pregon, valora el paper simbòlic de la imatge com a mediació (per això és clau en països de tradició catòlica).

Encara posaré alguns exemples més, un pèl freaks: Un. L'ús dels nous llenguatges musicals (que caldria combinar amb la reivindicació dels més clàssics, avui quasi esborrats de les esglésies), un cop exhaurida la via kumbaià: vegeu el pare Jony (foto: Joan Revellas). Dos. L'ús dels nous llenguatges i àmbits relacionals lligats a la xarxa, com aquests de Seattle. La música i la xarxa són també les dues maneres d'obrir-se al món i el seu sentit de la gent d'avui.

En tot cas, el treball de Griera i Urgell es centrava en les experiències extracatòliques. I explica la seducció que processen entre nosaltres les pràctiques i religions exòtiques, que es perceben com a autèntiques, lliures i complementàries a la nostra vida occidental, front a les viciades que tenim a prop, que es consideren anacròniques. Es prefereix el mantra al rosari i el Dalai Lama al Papa. Si bé crec que no acaba de ser del tot així, donat que encara hi ha molta gent que se sent vinculada a l'Església a Catalunya (vegeu què va dir Jordi Llisterri i què jo mateix), sí que crec que és una tendència existent, característica del temps que vivim i una mica òrfena. El líder de Mishima, un grup que acaba de treure el seu darrer disc dedicat a la fe i l'espiritualitat, reconeix que és un tema que no té resolt [Avui]. Doncs aquest anhel és, de fet, la gran oportunitat. No de l'Església, no; sinó de ser millors persones, més complertes.