Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

A l’agost hi va haver una petita polèmica amb l’elecció de Mn.Turull com a prior de la capella de la Generalitat de Catalunya. Alguns, potser fins aleshores ignorants d’aquest càrrec o d’aquest indret, van dir si no fora l’hora que deixés de funcionar (per la separació Església/estat, l’eliminació de privilegis,etc…). La meva dimensió ciutadana hi està en contra. En general, sóc partidari que les tradicions que hem heretat i que són vives continuïn, tot i que no quadrin massa amb els esquemes actuals. És com si els nostres avantpassats ens haguessin transmès un missatge. La tradició de culte catòlic al Palau de la Generalitat hi és pràcticament des dels seus inicis, al segle XV, i s’ha mantingut ininterrompudament fins avui. A més de fer fires medievals encapsulades als nostres prejudicis kitsch, encara avui podem viure (actualitzada) una tradició de sis-cents anys. A mi, això m’emociona. Si els que van devastar el barri jueu de la ciutat per fer-hi el Palau haguessin mantingut un racó com a sinagoga i encara s’hi celebrés el culte, jo també ho defensaria. Una cultura és el llegat d’una tradició, o de diverses. I que a més de mòmies tinguem una tradició viva em sembla prou important.

Ara bé, com a cristià, de fet, tant me fa. Jo no penso (ni em cal) anar-hi a missa i em fa tot una mica de nosa. A mi ‒com a cristià, dic‒ el que de veritat m’importa és què pensen fer els actuals inquilins del Palau amb els afectats per la supressió de la Llei de Barris, per exemple. O amb els presos que no són “polítics”. M’interessaria més que lluitessin per problemes bastant més importants que el de posar o no una pancarta al balcó. Com a cristià, la pregunta que em faig, i faig als meus conciutadans, és la de sempre, la que encara fa més anys que ens van fer i ens fan cada dia. ”On és el teu germà?”. I les respostes vindran més dels despatxos de feina que no dels de culte.

 

_____________

Publicat a la revista Foc Nou (novembre 2019)