Espelmes i cançons

Visitàvem la ciutat de Leipzig i el guia que ens acompanyava ens portà fins a l’església de Sant Nicolau, una de les més antigues de la ciutat i ens explicà històries del lloc, històries antigues i contemporànies. Entre les antigues, que allà també hi havia intervingut com a mestre de capella el gran Joan Sebastià Bach i s’hi havien tocat per primera vegada obres tan extraordinàries com l’Oratori de Nadal o la Passió segons Sant Joan. Quan som en un lloc així, sembla que l’alè dels antics mestres vingui encara a impressionar la nostra ànima. Però no va ser una història antiga, sinó una de contemporània la que ens va cridar molt l’atenció i ens va deixar una petjada fonda en el nostre ànim. Ens van explicar que a finals dels anys vuitanta del segle passat i, especialment el 1989, els mesos que precediren la caiguda del Mur de Berlín, un dia a la setmana, en aquesta església s’hi reunia gent i sobretot joves i en nombre creixent, per escoltar textos bíblics i reflexions sobre els drets humans. Després de cada sessió, en finalitzar, la trobada s’allargava amb cants i himnes religiosos. El nombre creixé tant que ja no hi cabien a dins i la cosa s’allargà pels carrers del voltant. La policia del règim estava tensa i atenta, la multitud encenia espelmes i cantava, i cada setmana eren més els qui s’afegien a aquesta acció simbòlica que era nogensmenys que un senyal de vida i esperança enmig d’un sistema polític dictatorial. I el guia que ens ho explicava, ell mateix havia participat en aquestes accions, ens reportava el comentari i el desconcert dels caps policials i dels serveis de control de la dissidència, que es veien desbordats per les concentracions populars: “ho tenim tot previst, contra qualsevol acció de protesta, contra tot argument, però... què voleu que fem contra espelmes i cançons !?” Al cap de pocs mesos, el novembre del 1989, aviat farà vint-i-cinc anys, el mur de Berlín fou superat per la voluntat popular.

Les espelmes i les cançons són un signe molt feble, però tenen un gran poder; un any més, pel Nadal que acabem de deixar, els cristians hem reviscut alguns d’aquests signes febles i forts alhora: la petita llum de Betlem d’un infant nascut fora vila, de pares forasters; la vacil·lant llum d’un estel que guiava uns mags que caminaven i cercaven de lluny; el remoreig d’un cant d’àngels que desvetllava uns pastors que vivien al ras... Tot plegat podrien semblar senyals d’altre temps, històries caduques poc útils per encarar els grans problemes del món d’avui, però sabem que no és així, que contra tot pronòstic, aquests fets continuen tenint una força decisiva per inspirar la vida i l’acció de milions d’homes i dones de bona voluntat.

I contra els qui pensen que ho tenen tot previst, contra els amos del món i dels capitals financers, dels pisos desocupats i de les feines precàries, de les retallades en educació i salut i serveis socials mentre es manté i creix la despesa militar, contra els qui no volen ni sentir la veu dels pobles i nacions que reclamen justícia i llibertat, contra això hi ha moltes “espelmes i cançons”, hi ha el compromís i l’acció solidària i desconeguda de moltíssims, que a ulls del món semblaran poca cosa i potser semblaran un fracàs, però que de fons, no podran aturar i al final aquest mur i molts d’altres s’esfondraran. No sabem ben bé ni quan ni com, però s’acomplirà allò que Jesús decididament anuncià: Feliços els humils: ells posseiran la terra ! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà.

Publicat al butlletí Crit Solidari núm. 11, de l'Equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Febrer 2014