L'ensarronada

Hem rebut aquest article d'Ignasi Riera, persona ben coneguda i activa literàriament, culturalment, políticament, del Baix Llobregat i que des de fa uns anys resideix a Madrid. La seva opinió sobre el laïcisme i la JMJ segur que és compartida també per molts cristians.

La visita papal de l’agost de 2011 serà qualificada pels seus organitzadors com un èxit. I com una certificació d’una vella hipòtesi de treball: ESPANYA ÉS CATÒLICA, molt i molt catòlica, bàsicament catòlica. ‘Quod erat demostrandum’. El balanç el compartiran poders mediàtics, poders polítics, poders econòmics i poders religiosos: i ens refregaran per la cara la nostra estupidesa, si els volem contradir. Diran encara més: ‘els joves estan, en un alt percentatge, al costat del Papa, de l’Església, de les creences, dels que administren la fe com si fos una hisenda tancada a pany i forrellat, ‘huerto cerrado y jardín florido’, ‘ad usum nostrorum tantum’. Els joves enrabiats, tan presents a carrers i places des del 15 de març d’enguany, poden quedar, en aquest panorama, com una simple ‘nota residual, anecdòtica, a peu de pàgina’. En el país de les guerres de gats, algú ha apaivagat els gats, els ha anestesiat, s’ha endut el gat –els gats- a l’aigua (beneita).

És des d’aquesta constatació que crec que hauríem de tornar-nos a posar a fer feina, conscients que hi ha en tot el muntatge molt de bombolla evanescent de sabó, que estem davant d’una pandèmia d’estiu i que, sigui com sigui, no podem combregar, en nom de la dignitat i del seny, amb rodes de molí. Conscients, també, que, en aquest context, ens servirà de ben poc prodigar insults, pensaments, practicar aires de perdonavides als que ens han guanyat, per golejada, el partit d’anada. No basten, tot i que hem de repetir-les, tant si s’escau com si no, les denúncies al finançament foll, i amb diner púlic, de tot plegat. (Diner públic de lliurament directe i diner públic perquè quan Hisenda perdona pagaments als ‘sponsors’ ataca els ingressos d’un diner públic que hauria de tenir altres destins). L’opacitat dels poders polítics -Govern PSOE, oposició PP, en l’àmbit estatal; Comunitat i Ajuntament i Delegació del govern de Madrid i a Madrid- és com una pista que justifica sospites contra qui amaga secrets que no ho haurien de ser i sí comptes clars.

Penso, a més, que ens pertoca fer una anàlisi de l’estat de la qüestió, una mica en la línia de la Fundació ‘Ferrer i Guàrdia’ en el seu Informe 2010 sobre la laïcitat a Espanya. I que de cara a un futur a curt i mitjà termini hem d’aconseguir posar al damunt de la taula, de tots els estaments legislatius i executius i judicials, el Concordat entre Espanya i la Santa Seu, de 1953, revisat en gener de 1979. Per poder repetir amb contundència allò que deia en el seu article tercer la Constitució Republicana de 1931: ‘L’Estat espanyol no té religió oficial’.

Paral·lelament, hem de ser capaços de fer pedagogia, amb les lliçons que la història ens forneix, en contra de la falsedat del Papa quan suggereix que hi ha, a Espanya, una persecució, a estones soterrada però sempre bel·ligerant, contra la religió catòlica, des les afirmacions a favor de la laïcitat. Faig meu, en aquest punt, els plantejaments del catedràtic de ciències polítiques Vicenç Navarro, en un article publicat a ‘Público’ el 18 d’agost de 2011: ‘Laicismo. La militancia antilaica de la Iglesia’ i en una carta d’un dels lectors del diari, Xavier Ruiz Hernández, de l’11 d’agost, que compara les llibertats aconseguides a Espanya i que mai no ha aconseguit ni volgut el Vaticà: “... porque en mi país, hombres y mujeres son iguales ante las leyes y no como en el suyo. Porque cualquier persona puede contraer matrimonio y divorciarse. Porque en mi país, las personas pueden decidir practicar el sexo con aquella o aquellas personas que deseen, de forma libre, igualitaria y consentida. En el suyo no. Porque en mi país existe la separación de los poderes ejecutivo, legislativo o judicial, no como en el suyo, donde esos poderes recaen en el sumo pontífice...”

En el Concordat del 23 d’abril de 1953, la cosa quedava clara: “Artículo 1: la Religión Católica, Apostólica, Romana sigue siendo la única de la Nación Española y gozará de los derechos y prerrogativas que le corresponden en conformidad con la Ley Divina y el Derecho Canónico. Però en el del 28 de juliol de 1976, reabsorbit pel del 3 de gener de 1979 -ben pocs dies després de l’aprovació de la Constitució Espanyola postfranquista- el nou text no és pas dels que proclamin, al vent, aires de llibertat, aromes de laïcisme ben paït: “Artículo 1: el Estado Español el derecho a ejercer su misión apostólica y le garantiza el libre y público ejercicio de las actividades que le son propias y en especial las de culto, jurisdicción y magisterio”.

La lectura dels articles següents ens recorda ue fins i tot el calendari de festes ha de pactar-lo el govern de l’Estat amb l’Església (Catòlica), que els cicles educatius d’ensenyament obligatori ‘incluirán la enseñanza de la religión católica en todos los Centros de Educación, en condiciones equiparables a las demás disciplinas funfamentales’, que els professors de religió, que proposa l’Església (Catòlica) i paga l’Estat, ‘formarán parte, a todos los efectos del Claustro de Profesores de los respectivos Centros’. I a l’article XIV, salvant, això sí, el principi de llibertat religiosa i d’expressió, ‘el Estado velará para que sean respetados en sus medios de comunicación social, los sentimientos de los católicos y establecerá los correspondientes acuerdos sobre estas materias con la Conferencia Episcopal’.

No entro en el capítol dels recursos econòmics que l’Estat lliure, o per aportacions directes o per exempcions fiscals, a l’Església Catòlica. L’esmentat Informe sobre la Laïcitat, de la Fundació Ferrer i Guàrdia, explica molt bé tot el seguit de mecanismes que afavoreixen, d’una manera tan especial, l’Església Catòlica, que acumula privilegis. ¿No resulta estrany que els que amaguen aquests privilegis, i vetllin tan devotament per garantir-ne la seva cessió tan sense control, invoquin tothora la Constitució Espanyola que al seu article 14 afirmava que ‘els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre condició o circumstància personal o social’? ¿I que en l’article 16 la CE ens recordi que ‘cap confessió tindrà caràcter estatal’?

Aquest darrer article, tot amb tot, conté un parany que empara la violació sistemàtica, i/o el greuge comparatiu sempre a favor de l’Església Catòlica, per part de l’Estat, quan afegeix: ‘Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions’. Pregunta: ¿avaluen els poders públics les creences religioses de la societat espanyola? Com? ¿Mitjançant enquestes del CIS? ¿Amb altres baròmetres? ¿No vol dir res que la celebració de les diades dels joves se celebrin amb tant triomfalisme en un país que es queda sense fornades de nous capellans perquè els seminaris estan buits? En el text concordatari de 28 de juliol de 1976, s’afirmava que ‘debe de haber normas adecuadas al hecho de que la mayoría del pueblo español profesa la Religión Católica’. ¿Què vol dir, en el dia a dia, ‘professar una religió? ¿Que potser l’assistència oligatòria a la missa dominical, per a un catòlic, és com l’Iber 35 de la fortalesa de la religió Catòlica... presumpta fortalesa que justifica tants i tants privilegis? En aquest cas, i si la situació econòmica imposa retallades, ¿no seria just que es rebaixessin les dotacions de l’Estat a l’església Catòlica fins als percentatges comprobables d’acompliment del precepte d’assistència dominical -dia festiu perquè ho diu el Concordat- a Missa? Seria la més dràstica, i segurament la més beneïda, de les retallades pressupostàries.

En qualsevulla hipòtesi, és una obligació ètica, fins i tot dels mateixos catòlics practicants, denunciar les mentides encadenades que el Papa, els cardenals, els bisbes, els capellans i els predicadors no consagrats, però reconsagrats, de l’entorn de l’Església, han propalat aquests dies sobre l’estat de les creences, i de les no creences, a la nostra estesa pell de brau. Si Jesús deia: ‘la veritat us farà lliures’, i Gramsci afegia: ‘la veritat és sempre revolucionària’, en nom de la veritat i de la llibertat tonem a cridar: ‘Prou!’, escampem l’altre sentit del ‘¡Basta ya!’

Ignasi Riera, Madrid, 23 d'agost del 2011