Passejo un matí per Collserola. Fer-ho un dia feiner vol dir caminar gairebé sola, un plaer desconegut en la nostra ciutat, un privilegi que tenim les qui no tenim cap horari i els tenim tots. Ocells i arbres en una banda i la immensitat de la ciutat a l’altra, vessada des de la muntanya fins als peus del mar, com una lava sorollosa.
En un revolt del camí em trobo una noia que mira cap la ciutat. Quan m’acosto llança un crit: T’estimo!!! , sense deixar de mirar-la, i se’n va a buscar el cotxe que té aparcat, pocs metres més enllà. D’entrada penso que s’acomiada d’algú que roman en el bosc, o potser de les cendres d’una persona estimada. Quan m’hi acosto, descobreixo que, des d’una escletxa entre els arbres, es veu una vista preciosa de Barcelona. Comprenc, no sense sorprendre’m, que ha fet una declaració d’amor a la ciutat!?
Aquesta tarda hem fet el sopar de Nadal al Centre Heura. Ha estat una tarda plujosa i per a molts especialment trista — tot i la celebració—, perquè és inevitable que amb el gust dolç dels torrons es barregin les enyorances i els fracassos. I sobretot perquè després de l’escalfor d’un sopar en companyia, dels cants, del teatre i del caga tió, la soledat del carrer es fa més palesa, més llòbrega i més trista. I mentre ens abraçàvem, he recordat la declaració d’amor de la noia de Collserola i, secretament, he demanat que l’amor gratuït d’ella i de tantes persones es vessés damunt de tots aquells i aquelles que a la nostra ciutat arrosseguen la misèria a la motxilla, a la maleta, a la bossa o als cartrons, mentre els carrers engalanats anuncien el desig de Déu d’encarnar-se, vés a saber on.
Que tingueu un BON NADAL!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.