Les oliveres poden viure centenars d’anys i s’adapten al paisatge. Creixen poc, allà on no hi ha aigua, però no escatimen mai el fruit. On n’hi ha, el tronc s’eixampla i aguanta cofoi la tofa de fulles que s’escampa per la copa. Quan venta, es vinclen generoses al pas del vent, i de tant fer-ho, es retorcen i es tornen geperudes, fidels a les arrels que les mantenen dempeus.
La cooperativa L’Olivera, de Vallbona de les Monges, després de gairebé quaranta anys, es manté fidel al seu nom i al seu paisatge, malgrat el «serè» que bufa i retorça, la boira i la sequera. Acull una vintena de persones amb discapacitats, que viuen i treballen en les vinyes i oliveres, elaborant el vi i l’oli que porta aquest nom.
La cooperativa va néixer d’un somni, d’un desig, d’un «agaliu», que és el nom d’un dels seus vins. Molts dels que hi treballen, no escatimen esforços ni compten les hores, que passen lentes, al ritme de les campanes del monestir. N’hi ha una que toca quarts i hores, i una altra, amb pinzellades d’argent, que només toca les hores litúrgiques. Igual que la gent de l’Olivera, alguns no toquen ni quarts ni hores, però tots són un argent viu.
Els professionals són gent tocada pel germà; alguns també tocats per Déu en el rostre de l’altre. No saben dir que no, perquè quan el patiment de Déu es fon en el cor de l’home, l’omple de tendresa. Tenen la cara de Déu dibuixada en cada solc. Una cara cansada, però mai afeixugada.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.