Vés al contingut

(Ramon Prat i Pons) Un dels mals corrosius de la nostra societat és la facilitat amb la que jutgem els altres i en fem una caricatura. Quan el que afirmem correspon a una certa realitat, s’anomena murmuració. Quan és fals en diem calúmnia. La calumnia no té cap justificació, però hi ha gent que pensa que murmurar és correcte. Tanmateix, si hom ho pensa bé, afirmar y subratllar les errades dels altres, tampoc, es pot justificar en la majoria de les situacions, perquè ben sovint no disposem de tota la informació i, aleshores, la frontera entre la calúmnia y la murmuració es desdibuixa. Per això, més que parlar en termes teòrics, cal parlar de la gelosia, l’enveja i la rumorologia, que són el suc de cultiu de la murmuració i la calúmnia.

Aquesta malaltia social afecta les persones individuals, però també és una pràctica de les institucions socials, econòmiques, polítiques, culturals i, fins i tot, de les religioses. Hom pot dir que encara és pitjor l’agressió física, però crec que a llarg termini no es poden separar massa l’una de l’altra. Paga la pena, doncs, reflexionar sobre aquesta malaltia social.

La agressió verbal neix del cor de la persona, embruta l’ambient i acaba per incrustar-se a les estructures. He observat que les persones que agredeixen verbalment sovint acostumen a ser gent poc evolucionada, sovint amb una imatge pròpia més aviat baixa, que fuig de la pròpia feblesa personal i de les pròpies contradiccions. La gent intel•ligent normalment es dedica a construir i crear, la qual cosa els allunya de perdre el temps i fer-lo perdre als altres posant-se en la seva vida. Aquestes persones constructives, amb la seva aportació positiva, encara són més crítiques, perquè ofereixen una alternativa millor.

Quan la pràctica de l’agressió verbal és freqüent acaba per embrutar l’ambient i, aleshores, bloqueja la pau, la solidaritat i l’harmonia, perquè hom ha de tenir molta personalitat per no entrar en el joc brut. Tanmateix, la gent més madura, crítica i evolucionada, no entra mai en aquesta patologia, perquè sap molt bé que l’agressió verbal comença per fer mal als altres, però acaba per girar-se contra hom mateix.

Les institucions socials, tampoc, no escapen d’aquest parany. Si observem l’univers econòmic, polític i cultural, ens podem adonar fàcilment que en general no es parla bé dels altres i, en canvi, es magnifica les seves contradiccions, o bé es fan córrer rumors falsos i corrosius. Aquesta pràctica social, també, és un signe de feblesa i de falta d’horitzó comunitari. Sort en tenim que, també, hi ha moltes persones evolucionades, que no solament no fan cas de la rumorologia, sinó que esmercen la seva vida en l’edificació d’un ambient social i unes institucions basades en el respecte, el diàleg i la solidaritat

A l’interior de l’Església, com ha destacat més d’una vegada el papa Francesc, també es practica l’enveja, la gelosia, la rumorologia, la murmuració i, fins i tot, la calumnia. En aquest cas, la rumorologia i la calúmnia escandalitzen encara més i fan molt de mal al cristianisme, perquè l’evangeli, a banda de l’exigència de no fer mal a ningú, proposa l’amor a tothom i, fins i tot, l’amor als enemics. He de confessar, com a membre de l’Església, que la gelosia, l’enveja i la rumorologia és de les coses que més m’han decebut al llarg de la vida. De tota manera, hem d’afegir que quan es tracta de la calúmnia encara és molt més greu, perquè calumniar una persona, d’alguna manera, és assassinar de la seva dignitat humana.

Si volem tenir futur, hem de reaccionar amb decisió contra aquesta malaltia social, perquè, al mateix temps que anirem alliberant la societat, ens anem alliberant a nosaltres mateixos. L’eliminació de l’enveja, la gelosia i la rumorologia ens permet viure molt més feliços. Efectivament, en primer lloc, ens sentim més feliços quan estem sols amb nosaltres mateixos, perquè ens hem alliberat d’una malaltia corrosiva. Al mateix temps, també, ens permet mantenir unes relacions socials molt més gratificants en el nostre treball, en la família, amb els amics, amb els veïns, etc.

Cal fer una campanya de vacunació contra la gelosia, l’enveja, la rumorologia, -i no diguem contra la calúmnia- perquè és una de les condicions de possibilitat per a regenerar la política en la seva tasca de construir una societat habitable. Somnio el dia en el que els partits polítics, al mateix temps que exerceixen fermament la seva funció crítica respecte dels altres partits polítics, tinguin la categoria de valorar positivament llurs encerts. Aquest canvi d’actitud, de cap manera seria un signe de feblesa, sinó de poder.

Tanmateix, on crec que hi ha d’haver un canvi substancial més gran, per tal d’assolir la credibilitat necessària per la transmissió del missatge cristià, és en l’interior de l’Església. L’objectiu de l’Església és assolir la fraternitat de tota la humanitat, i aquest objectiu es concreta mitjançant el servei a tots els éssers humans, però, assenyaladament en la vivència de la fraternitat dins de la comunitat cristiana. Somnio el dia en el que les comunitats cristianes visquin unides, s’ajudin les unes a les altres i estiguin sempre al servei de tothom.

La pregunta és: ¿Com fer una campanya general per superar la violència verbal y la rumorologia a l’interior de cadascú, en l’ambient social i en les institucions econòmiques, polítiques, culturals i religioses?. ¿Per què no començar aquesta campanya avui mateix?


Ramon Prat i Pons és vicari general de la Diòcesi de Lleida y director del Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida (IREL)

Tags
Territori

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.