Aturar-se i reorientar-se

L’aturada o el descans en l’activitat i la productivitat humanes son imprescindibles per a tot home i tota dona que vulgui descobrir el sentit de la seva vida. Tota persona requereix de moments d’aturada que pot escollir lliurement o a propòsit o que li poden venir imposats.

Es cerquen moments d’aturada voluntàriament quan algú necessita refer-se dels afers quotidians, del ritme trepidant que sovint imposa la nostra societat accelerada. Es cerquen moments d’aturada quan ens adonem que necessitem quantitat i qualitat d’hores per compartir amb aquells que ens són més propers. I es poden cercar moments d’aturada quan ens adonem que la vida ens demana una orientació nova o diferent d’aquella en la qual ens trobem, per així poder avançar. En definitiva, tota persona pot necessitar un recés per a trobar-se amb Déu i amb ella mateixa per poder seguir vivint amb la intensitat i la coherència que sempre ha necessitat de viure. En totes aquestes situacions l’home i la dona son capaços de fer una aturada en llurs vides per respirar i seguir de nou.

Hi pot haver qui no ha descobert o no ha tingut mai aquest desig. Hi pot haver qui transforma aquesta necessitat, per contra, en un temps d’evasió, d’activitat frenètica i d’emocions fortes que, al seu parer, li permeten de reincorporar-se al seu quefer diari després d’haver-se’n oblidat per un espai relativament breu de temps.

Hi ha, però, aturades d’un altre tipus que semblen venir imposades a la vida de les persones. Aturades a causa d’una malaltia, d’un canvi sobtat en la vida de la gent que obliguen a cloure una etapa i començar-ne una altra. Aquestes es poden donar quan hi ha canvis laborals, canvis de cicles vitals, o canvis en les dinàmiques familiars i comunitàries que obliguen a fer una aturada per reorientar la nova situació. Aquestes aturades que podem anomenar “imposades” son les que resulten més difícils d’assumir, per imprevistes, per inesperades i perquè moltes vegades no formen part de les nostres previsions ni del control que tots volem exercir sobre les nostres vides.

En la vida de Jesús que coneixem pels Evangelis hi trobem diverses situacions en què Jesús fa una aturada, de vegades voluntària, de vegades involuntària. La majoria d’elles, però, son per trobar espais de pregària amb Déu o espais de recer amb els homes i les dones que el segueixen de més a prop. Trobem després del baptisme de Jesús que “Aleshores l’Esperit va conduir Jesús al desert” (Mt 4, 1) on s’estigué quaranta dies i vencé les temptacions del diable. O les situacions en què Jesús s’adona de la multitud que el segueix i que fan que cerqui recer en una altra banda: “Jesús, veient que hi havia una gentada al seu voltant, va donar l’ordre de passar a l’altra riba” (Mt 8, 18). Jesús vol estar sol quan s’assabenta que Joan Baptista ha esta decapitat: “Quan Jesús va rebre la notícia, se n’anà d’allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat” (Mt 14, 13). Dels moments en què Jesús busca espai per pregar son especialment significatius els previs a la Passió, a Getsemaní: “Llavors Jesús va arribar amb els deixebles en un terreny anomenat Getsemaní, i els digué: -Sento a l’ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi.”(Mt 26, 36). O en moments més habituals: “Després d’acomiadar-los se’n va anar a la muntanya a pregar.”(Mc 6, 46). Lluc ho narra d’aquesta manera: “Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell.” (Lc 9,18). De vegades trobem que Jesús fuig dels que no creuen en els senyals prodigiosos que ha fet: “Després d’haver dit això, Jesús se n’anà i es va amagar d’ells.” (Jn 12, 36).

Totes aquests situacions es donen fins a l’ascensió definitiva de Jesús al cel: “I mentre els beneïa, es va separar d’ells i fou endut cap al cel” (Lc 24, 51). Si aquest és el moment, no voluntari, que espera tot cristià, el de ser endut definitivament al cel, no es poden menystenir els espais, moments i testimonis que ens permeten, ja a la terra, donar sentit a aquests necessaris moments de trobada amb Déu i amb nosaltres mateixos. El sentit d’aquests recessos ens el recordava el P. Enric Puig sj en una homilia dominical recent: “ens pot semblar molt greu no saber cap a on anar, però encara hi pot haver una cosa pitjor en la vida, trobar-nos en la direcció equivocada tot creient que estem en l’encertada”.