Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Donem per assentat i assumit que l’Església –en tant que jerarquia o corporativament– no s’ha de ficar en política. Però sí que han de «fer» política –personalment– els membres de l’Església, si es que volen que els valors de l’evangeli es materialitzin en la societat i en la construcció del Regne.

Ara bé, el fet que no pertoqui a la jerarquia de l’Església defensar opcions polítiques concretes, no vol dir que l’Església no hagi d’assumir altres responsabilitats públiques o socials, per exemple, davant situacions denunciables que no poden deixar indiferent ningú: les situacions d’injustícia o de vulneració de drets humans, la defensa dels febles davant els poderosos i en general la denúncia de totes aquelles situacions que l’Església denuncia com a injustes o inadequades en la seva Doctrina Social (DSE).

Per tant, ja començaria a ser hora que la Conferencia dels bisbes espanyols (bisbes catalans inclosos) diguessin alguna cosa a propòsit del problema cabdal d’Espanya, i que no és altre que l’anomenat problema territorial. Però no en el sentit en què ja ho han fet alguna vegada –recolzant unes opcions polítiques i condemnant-ne uns altres– sinó denunciant la vulneració de drets bàsics que pateixen les minories nacionals del país. I si no es fien de les queixes dels qui es consideren víctimes d’aquestes vulneracions, llegeixin l’Informe del Relator Especial de l’ONU sobre qüestions de les minories, fet públic el 9 de març d’aquest 2020: hi podran constatar documentadament que els drets vulnerats que l’ONU denuncia, són els mateixos drets que la DSE reconeix...

Per si això fos poc, recordem als bisbes la cèlebre «Carta Ecumènica» que totes les Conferències Episcopals d’Europa –catòliques i protestants– van aprovar el 22 d’abril de 2001, on –entre altres– la CEE va signar: «ens comprometem a oposar-nos a tota forma de nacionalisme que porti a l’opressió d’altres pobles i de minories nacionals, i a comprometre’ns a favor de les solucions no violentes».

No es pot dir que la CEE no condemni «el» nacionalisme. Però sempre s’equivoca d’objectiu: el que els bisbes condemnen, no és el nacionalisme opressor, «que porta a l’opressió d’altres pobles i de minories nacionals», sinó l’altre, el nacionalisme oprimit, el reivindicatiu o defensiu del poble que pateix aquesta opressió, condemnada per la DSE. I això no és just.

Seria bo que els bisbes –tant la CEE com la CET– deixessin clar, amb fets i no només amb paraules, que la Doctrina social de l’Església no és paper mullat.

Text publicat El Pregó
n. 587, gener de 2021