L’anti Pentecosta, la Torre de Babel i la vinguda de l’Esperit Sant

Mentre el diumenge 4 de juny se celebrava la Pentecosta, del calendari julià, i tots els fidels i sacerdots agenollats a terra invocaven l’Esperit Sant, tots cantaven de manera solemne el “Rei del Cel Consolador, Esperit de Veritat, vós que sou arreu i ompliu tot”. És el que s’anomena Ofici de genuflexió, que és la forma epiclesial de la tradició ortodoxa. Aquest cant està present en la major part dels oficis de ritu bizantí i en molts moments de la vida del cristià.

El diumenge de Pentecosta l’Església concentra totes les seves aspiracions dirigides a l’Esperit i implora la seva vinguda. Cada fidel agenollat demana rebre en el seu cor la renovació de la gràcia pentecostal i el davallament de l’Esperit Sant, mentre el sacerdot llegeix unes pregàries.

Per extreure tota la importància del que l’Esperit aportarà a tots els creients el dia de la Pentecosta, cal prendre consciència del “desarrelament” d’un món que apareix com insensat i desordenat, igual que un puzle gegantesc amb les seves peces totes disperses en què no es pot discernir ni la imatge, ni el sentit, perquè la unitat ha estat trencada.

La revelació bíblica ens explica l’esclat d’un univers que el Creador havia fet. Cosmos és una paraula grega que significa: ordre, harmonia, abans que signifiqués també Univers.

En el llibre del Gènesi XI, il·lustra les causes del desordre del món i remunta el seu origen en la història de la Torre de Babel.

No importa que des d’aleshores hagi passat segles i més segles, la història està plena de desordre i caos. La humanitat està encara impotent d’aturar les guerres, ara i aquí, trobem dispersió que ens separa els uns dels altres... races i nacions, classes socials i ideologies que s’odien, es combaten entre elles. Fins i tot dins d’una mateixa família, homes i dones, pares i fills, fent l'efecte que entre ells s’interposa una barrera. Cadascú es tanca en el compartiment del seu egoisme. Es cau en l’alcohol, droga i tota mena de mitjans artificials per les quals la persona intenta sortir del seu aïllament, de trencar el mur que empresona la persona. Difícil sortir d’aquest estat si no hi ha un veritable treball de comprensió i adequació a l’angoixa que es viu. L’orgull de Babel ha trencat la unitat de les persones i l'harmonia del món. Com trencar la barrera d’aïllament i dispersió?

En un món sense Déu, on ha perdut tota esperança, és possible redescobrir uns nous valors que actuïn en la persona com veritables torxes de llum i un camí que condueix a la pau i l'harmonia de l’ésser, convivint amb l’altre, que no deixa de ser el proïsme. És cert que cal experimentar-ho. Les religions, els Llibres Sagrats ens ofereixen una lectura que pot obrir-nos a la dimensió del sagrat,

En la Filocalia, “Amor a la bellesa”, recopilació d’apotegmes dels ancians d’aquells que estan plens de saviesa, és un veritable tresor per aquells que ho coneixen. Ens inviten a transcendir molts obstacles per no caure en un pou profund de descoratjament on regna el caos, el desordre i la dispersió. La Torre de Babel.

Retornem al sentit de la Pentecosta i recollim un fragment de la pregària que, en aquest dia solemne, els fidels escolten per boca dels qui canten i preguen: “L’Esperit Sant, llum i vida, aigua viva que brolla místicament, Esperit de saviesa, de ciència, de bondat, i de dretura, intel·ligència sobirana que purifica els pecats; és Déu i en deífica; foc de qui brolla foc, parla, actua i reparteix els carismes divins; per Ells tots els profetes i els Apòstols de Déu han rebut la corona en companyia dels màrtirs: estranya visió, prodigi inaudit! El foc es divideix per als repartiments dels dons.”

Silenci en el cor... recepció de pregària... cadascú retorna a casa seva... encara ressona en el seu interior el moment viscut, en comunitat... reflexiona: “Esperit Sant, llum i vida, aigua viva que brolla místicament... adonant-se de l’absurditat de seguir edificant la Torre de Babel”.