Em va arribar la notícia: Rosa, l'eterna priora de Puiggraciós, ens ha deixat i se'ns n'ha anat a la Casa del Pare a rebre aquella abraçada tan merescuda que Déu li haurà donat, després d'haver-les prodigat ella a tants i tants “pelegrins” que pujàvem sovint a aquell monestir on tothom trobava refugi i companyia.
La meva comunitat del Raval anàvem gairebé cada mes a fer el nostre recés, tan necessari com desitjat. Una vegada a l’any, quan a l’estiu fèiem Exercicis Espirituals durant una setmana, també havíem escollit moltes vegades aquell raconet beneit i benedictí per retirar-nos a pregar, discernir i escalfar els nostres cors.
Tanco els ulls i la veig baixar aquelles escales a l’esquerra de l'entrada i acostar-se sempre amb un somriure espontani i joiós a saludar-nos i desitjar-nos un bon dia de recés. Dinàvem juntes i gaudíem mútuament d'una conversa engrescadora. Li agradava molt que nosaltres els comunicarem tot el que passava pel Raval amb la nostra estimada gent. També rèiem i ens divertíem una bona estona al seu esbarjo, abans de tornar a retirar-nos a pregar.
Jo he passat tantes estones meravelloses al capvespre i a l'estiu petant la xerrada, seient allà a la placeta de davant la casa, explicant-nos coses. La Rosa reia ben a gust. Fins que, en acabat l’esbarjo, pregàvem juntes i ens n'anàvem a dormir. Aquell silenci al qual nosaltres en un carreró del Raval no coneixíem cap nit, era un regal al qual la Rosa sempre ens invitava: “No tardeu a venir”, ens deia en acomiadar-nos.
Sí, la Rosa era l’ànima d’aquell petit monestir que va ser, durant un bon grapat d’anys, un refugi per tots els qui sentíem la necessitat d’aturar-nos de les nostres tasques i preocupacions diàries i gaudir del silenci, de la proverbial acollida tan pròpia de les comunitats benedictines, i d’una manera especial allà on la Rosa posava les seves mans treballadores i el seu cor amorós, obert a tot el que se li acostava.
Els últims anys de la seva vida els ha passat –també joiosa i fraterna- al monestir d'Anglí, recollint en el seu cor tants i tants records dels anys a la preciosa muntanya de Puiggraciós, on va deixar gran part de la seva vida i de les seves forces al servei dels que anàvem a cerca refugi al seu costat. Descansi en pau amb el Senyor la nostra estimada germana!
Gràcies, Rosa i gràcies comunitat de benetes tan estimades i necessàries des de la vostra vocació contemplativa per engrescar-nos a tots els qui trobem en vosaltres refugi i acollida.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.