L'arbre dels desitjos

La nit de Pasqua passada vaig viure una experiència pregona i meravellosa, tot celebrant la litúrgia de la nit més gran de l’any. I que fàcil seria fer dels gestos, sovint estereotipats de les nostres celebracions; una realitat viva, profunda i realment religiosa amb la participació de tots els fidels que es converteixin en actors i no simplement en espectadors de les cerimònies. Que, en aquest cas ja no ho són, sinó un culte agradable a Déu i entenedor pels homes.

Després d’aquest parèntesi pseudopedagògic passo a explicar el fet.

Va ser mossèn Peio Sánchez el que va tenir la idea. En el sopar de la “taula de fraternitat” amb el que havíem celebrat tots plegats la gran nit de Pasqua, va repartir uns paperets on cadascun podia escriure el seu desig més pregó.

Així ho vam fer. Ens els van recollir, i una hora després, els vam veure ordenats en uns grapadets a sobre l’altar.

Va ser a l’ofertori quan ens va llegir alguns d’aquests desitjos convertits en pregària.

Ara, uns dies després, tinc tot el grapat aquí, a sobre la meva taula de treball, al costat de l’ordinador. Me’ls va lliurar en Peio i vull fer amb vosaltres, els meus habituals lectors, uns petits comentaris de les necessitats i les mancances de molts dels nostres germans. Déu no necessita ni paperets, ni paraules. Però nosaltres sí. I amb el permís del Senyor, a qui van adreçades aquestes peticions, vull analitzar-les amb vosaltres. Encara que no totes, que són moltes. Però sí algunes paradigmàtiques o que es repeteixen amb diferents formes o paraules.

Em permeto traduir-les exceptuant les d’àrab, perquè no en sé.

Hi ha una que, amb diferents redaccions o manifestacions explícites del desig, es repeteix en moltes ocasions: “Tenir salut i menjar abundant cada dia de la setmana...”

I jo em commoc, pensant que sense saber-ho estan fent la mateixa pregària de Jesús al Pare: “el pa de cada dia”. I molt més quan aquest desig està unit a la família com afegeixen de diferents formes uns quants: “... aconseguir això no tant sol per a mi, sinó per a tota la meva família”.

Un altre grapat es podria reunir sota un desig comú: el de viure junts. Està generalment unit als emigrants o als que els problemes de la pobresa els ha separat o fins i tot enemistat. “Desitjo que vingui a Espanya la meva família i, a la fi, puguem viure junts i units”.

Aquests desitjos de família m’han emocionat tots. Perquè estaven acompanyats d’altres problemes que Déu coneixerà bé i comprendrà, malgrat que els homes ho veurien sovint com una conseqüència de la culpa...

Aquest desig moltes vegades va unit a un altre: el de tenir un sostre, un habitacle on poder dormir.

“Que tingui un sostre per a mi i per tornar la meva família”, “Que tingui diners per a pagar una habitació”, “Allò que tots necessitem: un sostre”. Mentre ho llegia, en molts d’aquests paperets, expressat de diferents maneres, pensava en tants i tants acollits que venen cada dia a la nostra “taula de fraternitat”, amb un somriure agraït sense posar de manifest la seva angoixa vital.

Separo un altre grup de peticions que es mostra de diferents maneres, però presentant la mateixa dificultat: la necessitat d’un treball que els permeti viure una vida digna. Vida que algú anomena “normal”. “Que pugui tenir una vida normal, amb un sostre, un treball i una família”, “Anhelo la regularització a Espanya que em permeti tenir un treball i viure com un home normal”, normalitat que uneixen també amb la salut o amb la solució d’altres dificultats com la del que amb un munt de signes d’admiració, diu: “Senyor, el meu germà et necessita. Ajuda’l!!!”

Els que demanen amor ho manifesten de diferents maneres: unit a la pau universal o a una necessitat manifestada en la seva vida. Com aquell que diu: “Sentir l’amor de la gent que em veu”.

I, de cop i volta, agafo un paperet i em quedo bocabadada: “El meu desig és que Jesús vingui a menjar aquí, amb nosaltres”.

Separo aquest paperet, el deixo al meu costat i dono gràcies a Déu perquè el desig d’aquest home s’ha fet realitat. Cada dia, quan passo per totes les taules i saludo els meus amics, quan sec al costat d’alguns, quan abraço als que arriben i ja són amics meus; en moltes ocasions del dia rere dia, n’estic segura, no ho veig, però ho sento: s’ha complert el desig d’aquell home escrit en un paperet quadrat. Jesús està aquí menjant a la nostra taula de fraternitat i complint la seva promesa: “On hi ha dos o tres congregats en el meu nom, allà sóc jo”. I en nom de qui ens congreguem cada dia en l’Hospital de Campanya de Santa Anna, sinó en el nom de Jesús?