Raons per lamentar-se

Trobem a la bíblia molts passatges que són lamentacions. Un lament pot estar inspirat en qualsevol forma de calamitat com ara la derrota en la batalla, l'exili, la malaltia, la mort. El propòsit de la lamentació és persuadir a Déu per alleugerir les circumstàncies calamitoses. Els laments bíblics solen incloure a)una descripció de la situació desgraciada, b)una pregària per l'alleujament i c)una lloança o acció de gràcies. On trobem reflectit amb mes claredat aquest esquema és en el salm 107 on es repeteix diverses vegades. Trobem lamentacions al llibre de Job, a Lamentacions i, sobretot, als salms.

Si el que diem permet parlar del gènere literari lamentació, en el llibre de Jeremies hi ha uns passatges que s'hi ajusten, les famoses lamentacions o confessions de Jeremies (12,1-5; 15,10-21; 17,14-18; 18,18-23; 20,7-18). De la darrera en llegim un fragment a la primera lectura d'aquest diumenge (Jr 20,7-9); si ens allarguem fins al verset 13 veurem que es compleix fidelment l'esquema, els vv 7-10 descriuen la situació lamentable, els vv. 11-12 proclamen la confiança en Déu, el v 13 canta i lloa Déu que salva.

Quins motius té per lamentar-se Jeremies? Qui són els que es diverteixen a costa d'ell i se'n riuen? Mirem el context polític en que es troba Jeremies. El regne de Judà s'havia aliat amb Egipte a fi de fer front a les pressions del gran imperi oriental Babilònia. Jeremies preveia que aquest era superior militarment i a la llarga derrotaria Egipte. Denunciava la falsa seguretat que representava refiar-se d'Egipte i recomanava pagar tribut a Babilònia quedant garantida, d'aquesta manera, la supervivència de Judà, encara que fos com a regne vassall. Evidentment això no agradava a les classes poderoses de Judà ( no pagar els enriquia) ni al poder militar i la predicació de Jeremies es convertia en la riota de tothom.

Però la causa dels laments no és només la discrepància política. Jeremies està en contra els reis i els habitants de Jerusalem perquè han abandonat el Senyor cremant ofrenes a altres déus han profanat el temple (19,3-5). A això s'hi afegeix un comportament ètic desastrós. El profeta es queixa que el rei només té ulls i cor pel guany injust, per vessar sang innocent i per oprimir i atropellar (22,17).

Jeremies és conscient que Déu l'ha cridat per enviar-lo a dir el que Ell li ordenarà. Anunciar la paraula és el que està en joc i no pot deixar de fer-ho perquè, si no ho fa, sent un foc devorador. Però Jeremies sap que en això està sol. Constantment es queixa dels falsos profetes. El Deuteronomi diu ben clar: "si un profeta gosa dir en nom meu paraules que jo no li he ordenat ... aquest profeta morirà" (18,20). Jeremies es troba rodejat d'un colla de falsos profetes que el Senyor no els ha parlat (5,13), profetitzen en fals (5,31), prediquen sense que els Senyor els hagi parlat (23,16), estan al servei dels interessos del rei i li diuen el que li agrada sentir, que Babilònia no representa cap perill (27,9-15).

L'honestedat de Jeremies ha de fer per força que el profeta es senti malament al costat d'aquesta gent que arribaran a ser els seus enemics (26,8) i per això es lamenta. La queixa adquireix tota la seva força si hom pensa que ell podria viure com ho fan els falsos profetes, amb comoditats, sense renúncies (16,1-2) i a l'empara del rei. Sap que el Senyor li ha parlat , cosa que no ha fet amb els falsos profetes portadors d'una paraula mai rebuda. Entre Déu i Jeremies hi ha un tracte desigual. El Senyor és òbviament el gran i Jeremies el petit, per això està convençut que està a mercè del Senyor que, des de la seva posició de força, l'obliga a acceptar la missió. Jeremies es lamenta, Déu ho consent perquè el lament, desprès de tot, acabarà amb la lloança: lloeu el Senyor que ha salvat la vida dels pobres.

Diumenge 22 durant l'any. 3 de Setembre de 2017