El naixement d'un canvi

L’experiència de l’exili va ser per a Israel una experiència traumàtica. L’exili marca un abans i un desprès dins la historia d’Israel. Molts passatges de l’Antic Testament s’han d’interpretar a la llum d’aquesta vivència. La reflexió interpretativa està marcada per la gran pregunta: per què? què ha fet o deixat de fer Israel que li hagi passat una desgracia tan gran?. A partir d’aquí arrenca el gran esforç explicatiu: Israel ha abandonat el Senyor i ha corregut a llançar-se als braços dels déus dels pobles veïns. Aquest ha estat el seu gran pecat. La història dels reis d’Israel i de Judà no és altra cosa que evidenciar el gran pecat idolàtric que ha abocat Israel a la desgracia de l’exili.

Però desprès de l’exili ve el retorn i aquí és on entre en escena el paper del gran profeta conegut com a Segon Isaïes. D’ell en llegim un fragment a la primera lectura d’aquest diumenge (Is 40, 1-5.9-11). És el començament del seu llibre i precisament arrenca proclamant que la causa que ha provocat l’exili ha estat eliminada: “S’ha acabat la seva servitud, li ha estat perdonada la culpa, ha rebut del Senyor doble paga pels seus pecats”. Perdonada la culpa es pot començar el camí del retorn.

El poeta s’inspira en el que coneix de Babilònia. Allà els déus i els reis eren portats en processó per camins o carrers prèviament preparats per a l’esdeveniment. Aquestes processons constituïen i eren la manifestació visible del poder dels déus i els reis sobre els pobles sotmesos. Ara el Déu d’Israel és qui es prepara un camí per manifestar la seva glòria que eclipsarà la dels déus babilonis. Déu encapçala el camí que ha de seguir el poble de retorn cap a la terra que un dia Déu li va prometre.

El camí físic que han de fer els exiliats es converteix en símbol de la vida com a camí. El camí pot ser una actitud, un costum, un comportament. És un tema molt arrelat en l’Antic Testament i que perdurarà fins al Nou (Jn 14,6 ). El camí és l’estil de vida proposat per Déu als éssers humans: “Ensenya al poble els decrets i les lleis, indica’ls quin camí han de seguir” (Ex 18,20) dirà Déu a Moisès. Sovint en parlar de camí com a comportament hi ha una identificació entre camí i compliment de la llei. “Observa els manaments del Senyor, segueix els camins que ell t’assenyala” (Dt ,8,6). En contraposició a això, l’Escriptura parla d’abandonar els camins de Déu. Fer un mal camí, errar el camí són símbol de mal comportament o d’un comportament que ofèn Déu: “Si desobeïu els manaments, us aparteu del camí que avui us assenyalo” (Dt 11,28).

Un altre terme ple de significat que apareix en el text d’avui és el verb consolar. Es tracta de l’enfortiment de l’esperit en una situació sense esperança. La situació dels exiliats la descriu molt bé el llibre de les Lamentacions: “Cap dels que l’estimaven no ve per a consolar-la” (Lm 1,2). Amb la promesa del retorn la cosa canvia. Déu, en oferir el seu consol, recrea i regala una comunicació amb aquells que s’havien apartat d’Ell. El consol refà una relació estroncada. Tal com l’anuncia el profeta, apunta a la part més íntima de la persona: “Parelu al cor de Jerusalem” (v.2). És un consol que no es queda en paraules ben intencionades, sinó que es fa autènticament realitat. El consol reverteix la situació de tristesa i opressió de l’exili i obra a l’experiència de la bondat i l’amor de Déu perquè, tal com diu el llibre de l’Èxode (34,6): “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor” .

Diumenge 2on d’Advent. 10 de Desembre de 2017