Una convidada servicial

El conegut relat de les noces de Canà (Jn 2,1-11) el llegim a l'evangeli d'aquest diumenge posterior a la festivitat del Baptisme de Jesús. A primer cop d'ull, es presenta com una narració amb aparença històrica, però, en la conclusió, l'evangelista ens adverteix que es tracta del primer dels signes que va fer Jesús. Joan prefereix parlar de signes, no de miracles. El signe condueix cap a alguna cosa, porta a esbrinar un significat que està més enllà del que, en un primer nivell, les paraules diuen. Intentarem entrar en aquest significat més profund.

Maria és la que s'adona que no tenen vi. És estrany que sigui un convidat que s'adoni d'aquest fet. S'adreça a Jesús esperant que faci alguna cosa per solucionar el problema. Fins aquí una història molt humana. Joan introdueix la persona de Maria aquí, a l’inici i també al final del seu evangeli (19,25-27); segurament respon a la veneració que la comunitat productora del quart evangeli té envers la mare de Jesús i la fa present a l’inici i final de l’activitat de Jesús, com si aquesta presència es pogués pressuposar en tota l’activitat de Jesús. Jesús no li diu ni mare, ni Maria, li diu dona i respon amb una frase estranya: “tis emoi kai soi” Què hi ha entre tu i jo? És la mateixa frase que apareix en els episodis dels endimoniats quan es volen marcar distàncies entre Jesús i els dimonis (Mt 8,29). Per què marcar distàncies respecte Maria?. Maria es mou en un pla merament humà però el que demana a Jesús i el que de fet farà supera aquest pla merament humà. La resposta es complementa amb la frase: "Encara no ha arribat la meva hora". En l’evangeli de Joan, l’hora és la mort de Jesús a la creu, que per Joan és la glorificació. L’hora és el moment de la glorificació (12,23.27; 17,1). El que farà Jesús és un avançament de l’hora de la glorificació i en la glorificació es manifesta la identitat de Jesús, glorificació i coneixement de Jesús van lligats (Jn 17,1-5). Fixem-nos que la narració comença dient: “El tercer dia”, no és una indicació cronològica, sinó una referència als tres dies desprès dels quals es manifesta en el Sinaí la glòria del Senyor ( Ex 19,16). El relat acabarà dient: “Així es manifestà la seva gloria” (v.11), és a dir, amb aquest fet Jesús començà a revelar la seva identitat i Joan posa en relació la gloria que es manifesta a Canà amb la glòria que es manifestà en el Sinaí.

Unes noces emmarquen el fer de Jesús. La imatge no ha estat escollida sense intenció. En el profeta Osees les noces simbolitzen les relacions de Déu amb el poble d’Israel; a més d’això, el banquet és imatge de la salvació que arriba a tots els pobles (Is 25,6). Joan, amb el relat de les noces de Canà, proclama l’adveniment dels nous temps messiànics, temps marcats per l’abundància del vi i de l’alegria ( Am 9,13), nous temps messiànics, suggerits per les noves noces entre Déu i Israel. Jesús i Maria prenen els rols de nuvi i nuvia. Maria simbolitza Israel, per això Jesús s’hi ha adreçat anomenant-la dona i no mare o Maria. El prec de Maria és el clam d’Israel que espera neguitós el temps de la seva salvació definitiva. Els temps messiànics es manifesten també amb el canvi que representa l’aigua que es torna vi. L’aigua destinada a les purificacions dels jueus, als rituals dels vells temps dóna pas al vi de la festa i l’alegria, al vi del banquet de la salvació definitiva.

Qui s’adona del que realment ha passat? Ni el nuvi, ni el cap de servei, ni els convidats. El narrador no ho diu, però sí deixa entendre que se’n dóna compte Maria i ho diu explícitament dels servidors (v.9). Què tenen en comú? El servei. Maria serveix perquè es preocupa que tinguin vi. Els servidors perquè omplen les gerres i porten el vi al cap de servei. El servei és el que fa possible la captació del que s’esdevé en Jesús, és el que possibilita la lectura del signe, anar fins allà on el signe o el senyal ens porta: Jesús.

Diumenge 2on durant l’any. 17 de Gener de 2016