En els 20 anys de la mort del bisbe Antoni Deig

Enguany s’escau el vintè aniversari de la mort del bisbe de Solsona Antoni Deig (12 d’agost de 2003). M’ha semblat que una manera de commemorar-ho era de reproduir unes paraules seves, no publicades, que va pronunciar en ocasió de la presentació del volum 21 de 'Clàssics del Cristianisme' (publicat el maig de 1991), que conté la Regla pastoral de sant Gregori el Gran, obra que el bisbe Deig va traduir i a la qual va fer l’estudi introductori. Poc després de la publicació, el 27 de juny se’n feia una presentació a Solsona, a càrrec del pare Alexandre Olivar, monjo de Montserrat.

Com a resposta, el bisbe Deig va llegir una carta que havia escrit adreçada al mateix papa sant Gregori el Gran, carta molt personal, de bisbe a bisbe, i molt sentida, amb aquell estil que tant caracteritzava el bisbe Deig. En el paper original del bisbe de Solsona, aquesta carta portava aquest títol: 'Carta del bisbe traductor al bisbe traduït'. M’ha semblat, com deia, que fer conèixer aquest text era una bona manera de commemorar els vint anys del traspàs del recordat bisbe de Solsona Antoni Deig.

'Carta del bisbe traductor al bisbe traduït

Al meu Germà en l’episcopat, Gregori, el Gran, Papa.

Estimat en Crist.

Ja ho veus! Un teu germà en l’episcopat, successor com tu dels apòstols de Jesús (encara que tu ho siguis directament de Pere, el primer dels apòstols), t’adreça una carta quan ja estàs glorificat al cel, on cantes (suposo que amb melodia gregoriana) o dius l’eterna lloança a la Santíssima Trinitat, a la qual tots devem honor i glòria. Sí, t’escric després de 1.400 anys exactes de quan vas començar a servir l’Església Universal des de la teva estimada Roma. Quina tirallonga d’anys, doncs, entre tu i jo! Que n’han passat de coses, a la nostra Església! No és pas necessari que t’ho expliqui, perquè ja les saps totes i amb una visió molt més precisa de la que en tenim els qui vivim encara en aquest món.

No sé pas, Gregori, si he estat un bon traductor o bé un “traditore” de la teva Regla Pastoral. I això, tant pel que fa referència a la traducció al català (em sembla que és la primera que es fa al llarg dels segles), com per la introducció que he escrit, explicant coses de la teva vida, dels teus escrits i del teu tarannà, i d’aquell temps difícil que et va tocar de viure. Ara, però, no creguis, encara tenim guerres i, com al teu temps, es barallen els d’Occident amb els d’Orient, ajudats els primers per uns altres més de Ponent que tu no vas poder conèixer.

Et demano, per tot això, la teva benvolença i la teva misericòrdia. Saps prou bé que el Jutge invisible i just del qual tant ens parlares en la Regla, no em tindrà en compte les meves incorreccions, perquè ha estat pura i humil la meva intenció de traduir-te, i els meus pensaments han estat de bondat i de servei.

I ara que dic “servei”; tu que, més que Cònsol de Déu, com et deien, i més que que Vigilant, com indica el teu nom, vas voler ser el «servent dels servents de Déu» (servus servorum Dei), intercedeix per tal que l’Església d’avui no tingui ànsies dominadores de poder ni desigs de voler regir el món, sinó que es faci serventa de tots els homes i dones, que acompanyi aquest món amb humilitat i senzillesa, que treballi únicament pel Regne de Déu dient i duent la Paraula a les multituds, sofrint i alegrant-se amb les penes, les angoixes, les joies i els goigs de la humanitat.

Et dono les gràcies, Gregori. Tot el que he llegit i après de la teva vida ha estat per a mi un nou descobriment per tal de servir millor els meus fidels, per saber que, havent arribat al grau més alt del govern de les ànimes, he de viure l’evangeli i de l’evangeli, i seguir els teus assenyats consells per saber exhortar adequadament els diversos oients i, sobretot, per sospesar i discernir convenientment la càrrega i la responsabilitat que he pres damunt meu en acceptar el ministeri episcopal. Prega perquè en sigui digne.

I ja res més. Vull dir-te, en acabar, que la teva humilitat i la teva senzillesa, juntament amb la fortitud i la contundència que demostrares en la teva vida davant un panorama tan destrossat i enutjós, voldria que fossin per a mi i per a tots els meus germans preveres, el model d’un equilibri, d’un seny i d’una santedat que tanta falta fan en el moment que vivim.

Com demanaves tu al final de la Regla Pastoral, jo també dic que «en el naufragi d’aquesta vida em sostinguis amb la taula de la teva intercessió, a fi que, si el meu propi pes m’enfonsa, m’alci la mà dels teus mèrits».

Amb tot afecte i veneració.

Antoni Deig i Clotet, bisbe de Solsona