Un bisbe a la presó

Àngel Miret El govern de Nicaragua ha condemnat a 26 anys de presó i a la pèrdua de la nacionalitat el bisbe de Matagalba, monsenyor Rolando Álvarez, pels delictes de conspiració, propagació de notícies falses, desacatament a les autoritats i “traïció a la pàtria”. Arrestat al seu domicili des del 19 d’agost de 2022 i empresonat des del 9 de febrer havia refusat sortir del país expulsat cap als Estats Units, amb 222 presos polítics més, entre els quals es trobaven altres religiosos. L’endemà d’aquesta negativa s’ha emès la sentència.

Tots els delictes abstractes de què l’acusen són els característics dels estats on regeix la dictadura i l’obscurantisme, en particular la recurrent condemna per “traïció a la pàtria”, un concepte ambigu que empra la Justícia (?) de tiranies de tota mena per empresonar i, si cal, executar, qualsevol persona que reclami respecte als drets humans i que s’oposi al règim. Avui aquest delicte s’utilitza a bastament per condemnar opositors polítics a l’Iran, Iraq, Síria, Corea del Nord, Rússia, Bielorússia, Cuba, etc. i, sense arribar a aquestes fatals conseqüències, per desqualificar l’adversari polític, a la majoria d’estats: Bolsonaro, Orban, Trump, Erdogan... També a Espanya i a Catalunya s’utilitza amb profusió: “Traïdor, traïdor!”. Quantes pàtries traïdes!

La “pàtria” és un territori on, després de circumstàncies històriques molt diverses, ben sovint violentes, s’ha constituït un govern i on una part significativa de la població té uns trets culturals, lingüístics i socials més o menys semblants. Tot plegat, però, amb tota mena d’excepcions: pàtries que no tenen ni estat ni govern, pàtries dividides en molts estats, estats amb moltes pàtries, pàtries molt antigues i altres molt recents, pàtries amb minories que són menystingudes... potser seria més exacte dir que la pàtria es limita a l’existència de característiques culturals similars per part d’un conjunt de persones que s’identifiquen com a parts d’una mateixa comunitat.

L’exaltació de les pàtries arriba a extrems que resulten objectivament ridículs: exaltació d’enormes banderes, himnes amb lletres grandiloqüents i agressives, invocacions a la seva grandesa, força i superioritat moral i apel·lacions al favor de Déu en les guerres que han devastat la humanitat per matar enemics i triomfar en les seves aspiracions, habitualment vinculades a l’assoliment de majors territoris i riqueses. És obligat també que a cada pàtria existeixi un grup d’iniciats responsables de vetllar per la puresa de la raça pàtria. Aquest grup selecte es compon, en primer lloc, per aquells a qui, realment, els hi resulta indiferent la “pàtria” però que amb la seva glorificació se’n beneficien amb diners i poder i, en segon lloc, pels fanàtics que segueixen cegament les directrius dels líders per convicció, interès o estupidesa.

Però seguim a Nicaragua: el matrimoni format pel Sr. Ortega i la Sra. Murillo, president i vicepresidenta de Nicaragua, han traït la revolució sandinista que tantes expectatives va generar a Europa, sobretot per part de persones de bona fe i de l’esquerra benpensant. Ambdós s’han convertit en personatges patètics amb un punt de misticisme esotèric cristià; ella, a més a més, amb ridícules aspiracions literàries. La majoria dels nou fills de la parella, per acabar de fer el retrat estàndard d’una dictadura, tenen ja càrrecs públics i es beneficien de sous i prebendes governamentals. Ortega ha esdevingut un nou Somoza.

Desconec quina ha estat l’activitat política i pastoral del bisbe empresonat, però reclamo el seu dret a exercir-les en llibertat, i a no ser considerat traïdor de res més que a la tirania del matrimoni de sàtrapes aferrats al poder. I, en qualsevol cas, la negativa a ser expulsat als Estats Units amb la voluntat de romandre a Nicaragua junt amb el seu poble, malgrat ser conscient de la presó que l’esperava, ofereix una imatge d’ell heroica, disposat a defensar els seus principis i el compromís amb la justícia i la llibertat.