Terrassa i l’elecció dels bisbes

Hi ha una campanya per promocionar el bisbe de Terrassa, Josep Àngel Sáiz Meneses, com a successor de Lluís Martínez Sistach a l’arquebisbat de Barcelona. Fa temps que hi és, i de fet, ja hi va ser per substituir el cardenal Carles. És una campanya que es mou a nivell eclesial i sense gran transcendència per al públic en general perquè el que va a tocar són les tecles eclesiàstiques pertinents, no l’opinió dels electors, ja que, en el cas de bisbes no hi ha sufragi universal (tot i que si que hi ha qui els elegeix).

L’estratègia dels qui la impulsen és presentar Barcelona com un desert i Terrassa com una diòcesi floreixent i sense màcula. El què passa és que la realitat no és tant blanca ni tant negra, sinó que la vida té molts matisos i molts grisos, singularment en el camp episcopal. Enmig d’aquesta lluita dels qui s’obsessionen pel poder eclesial aquest dimarts apareix un nou bisbe auxiliar a Terrassa, que hauria de sumar a favor dels qui volen el bisbe Sáiz a Barcelona.

Salvador Cristau és una bona persona que sempre ha coincidit en el lloc oportú en el moment adequat. Tot comença quan s’aconsellava a alguns seminaristes de la seva època formar-se en el seminari de Toledo, fugint del que llavors es considerava el poc ortodox seminari de Barcelona. I, trenta anys després, els vents bufen a favor de l’ortodòxia en els nomenaments episcopals i tenen preferència els qui no han fet experiments. Trenta anys en els que Cristau ha estat tant al costat de bisbe auxiliar Joan Enric Vives quan era rector del Seminari de Barcelona, com en la cúria quan Sàiz Meneses era auxiliar del cardenal Carles. I, si ara Cristau és bisbe és perquè sempre ha fugit del soroll. Ni més ni menys que una persona fidel al seu bisbe. Són els qui ara tenen números per ser bisbes. I si Terrassa, amb l'argument de tenir més d'un milió d'habitans, ser la segona diòcesi de Catalunya i la desena d'Espanya, volia un auxiliar, Cristau era l'home per ser-ho. Toledo fa temps que està de moda i això no es canvia d'un dia per l'altre.

Així, en el nivell personal, de perfil, és un nomenament sense sorpresa. I en les interpretacions més enllà de Terrassa, aparentment iguala a Barcelona, que amb el doble de població només té un auxiliar. Però hi ha una pregunta que també cal fer-se, que és si realment Sistach voldria dos o tres auxiliars. O vol fer com quan ell era auxiliar del cardenal Jubany, que amb un anava sobrat.

I pels qui estan preocupats per la successió de Barcelona, hi ha un altre factor que és més determinant. Per sobre de les ganes dels qui voldrien veure Josep Àngel Sáiz a Barcelona, hi ha les ganes que tingui el cardenal Martínez Sistach de promocionar un relleu al seu gust. El relleu a Barcelona no s’obre fins d’aquí a dos anys i la debilitat amb el que va afrontar-lo el cardenal Jubany no és la mateixa situació en la que avui es troba Sistach, que, per exemple, va estar la setmana passada amb Benet XVI a Portugal, que estarà gairebé tota aquesta setmana voltant per Roma i dissabte assistirà a una audiència amb el papa (i que, per això, arribarà tard a Aplec de l'Esperit de Terrassa), i que al novembre tindrà el seu minut de glòria amb la visita del papa a Barcelona.