El Dimoni on es colga

Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca.

Ho diuen de qui és molt saberut i espavilat: “sap el dimoni on es colga”. No s’ha de canviar l’ordre de les paraules. Si dèiem saber “on el dimoni es colga”, posant el subjecte per davant del verb i seguint així una ordenació sintàctica més ‘racional’, probablement la cosa no tindria el valor de sentència. El cas és que, per fer el camí del món peregrinant per la vida, ens cal saber el dimoni on es colga. I anar vius i orella dreta.

Se’n van els bons, els dolents campen a l’ample. No és just. Ja ho sabíem que no hi sol haver Justícia en aquest món. I ves a saber si en l’altre...

L’escriptor francolibanès Tahar Ben Jelloun, en un article il·lustrativament titulat “Els malvats moren al seu llit” (Les salauds meurent dans leur lit, Le Monde 3/1/11), declarava estar convençut que el Dimoni, pel fet que té un pedra entost d’un cor, perllonga la vida dels òrgans vitals d’aquests “salauds”, d’aquests malànimes; fa recular el moment de llur mort amb una fermesa que intimida la malaltia. Certament Hitler es va suïcidar, a Ceaucescu el van afusellar i a Mussolini i Saddam Hussein els van penjar (què se n’ha fet de Ben Alí de Tunis i Mubarak l’egipci i què faran amb el libi Gaddafi i tutti quanti?); però no va ser aquest el cas de Stalin, Franco, Pinochet... Ubi sunt? Sic transit gloria mundi! Potser convindria que, en prendre possessió dels seus càrrecs, es recordàs als pontífexs de la terra la transitorietat de l’honor (i la responsabilitat!) que assumeixen i que per tres vegades el conclave de llurs cardenals o de llurs consellers els repetís la fórmula adaptada del Tomàs de Kempis. Si tant es vol, podem estalviar-nos de cremar espart en aquest ritual, que antigament es celebrava.

Tanmateix el temps sembla anar a favor de lladres, impostors, corromputs i corruptors, usurpadors i falsificadors, dels qui han esdevingut poderosos per mor dels doblers i no per la virtut humanitària. Front al Mal, sembla que hom resta sense forces, desassistit, vulnerable. Berlusconi es manté al poder calcigant els valors de la democràcia. I ni se n’amaga. Al país de la Màfia, il Cavaliere és un exemple que alguns imiten. Una majoria d’italians el vota, no és així? Queda clar que la gent es deixa comprar i es ven la consciència a preu rebentat. Algú demanava “Ai, Perico, nas de mico, que has perdut s’enteniment i has baratat sa vergonya per un bòtil d’aigordent?”

Idò serà que, en els temps que corren, més que no una crisi econòmica, és una crisi de civilització que patim, i que ens volen presentar com a un fet natural i cíclic aquest actual daltabaix financer, causat per uns poderosos senyors sense escrúpols, que exploten el món fins a l’extenuació, fins a l’infart ecològic.

Són el Dimoni? Anau-ho, vós, a cercar! És ver que llur moral no entén de Bé, de Dret, de Justícia: aquests intangibles no els són rendibles en un univers en què la brutalitat bat els més febles, que són l’ase de tots els cops.

Llavors, què hem de fer? Posar-nos en guàrdia. Continuar defensant valors com els de l’honradesa, de la integritat. I defensar-nos dels falsos valors que s’escampen des de les pantalles dels televisors, quan la majoria de les cadenes, mentre baten els cervells de la gent amb la crisi, no deixen de mostrar models de luxe i consumisme sense fre: farsants que vénen a explicar-nos llurs conductes mundanes; bergants, a qui ningú no gosa a retreure llurs malifetes, són admirats i convidats a burlar-se de tothom entre rialles.

No hi ha dubte que els mitjans de comunicació de masses fan bé la seva feina. Si, de tant en tant, qualcú udola contra aquests llops de coll i corbata, hom el prendrà per foll. La màquina tot ho capola. De fet, un poc de denúncia ja va bé al sistema. Ja ens ho diuen que no serveix de res: de res, queixar-se; de res, les protestes; de res, la vaga general. Açò descoratja les bones voluntats i alimenta la desesperança col·lectiva.

Va a lloure per la Terra la llavor de Llucifer, o sigui el relativisme moral (amb permís de Benet XVI) que expressen aquests versos que el nostre teatre popular posa en boca del Dimoni: “Quan el nostre cor s’exalta / en l’amor que en ell sentim, / no hi ha crim que sia crim, / ni falta que sia falta”. Als Pastorells, la guerra entre el cel i l’infern acaba sempre amb la victòria del bons. No tenc tan clar, però, qui són els qui guanyen en el combat entre el Bé i el Mal en aquesta Terra nostra miserable.

Diuen que el Dimoni és a l’Infern / i a l’Infern hi ha sa fosca , / i quan no té res que fer/ amb sa coa mata mosques. Crec que la cançó s’equivoca. Sartre, autor de “Les mosques”, sabia que l’infern són els altres. Ben Jelloun ens diu que el dimoni és dedins nosaltres. No el cerqueu per l’Infern. Per trescar arreu d’aquest món, ens cal saber el dimoni on es colga.