Vés al contingut

Francesc Compte, membre de Justícia i Pau de Girona

Hi ha un desgavell paorós, però tots fem per manera de no veure’l.
Aquests versos del poema que porta per títol “Voldria que hi penséssiu”, del poeta Miquel Martí i Pol, s’escauen exactament a la situació que viuen les economies de molts països a causa de la pitjor crisi financera en molts anys, fruit del desgavell i la manca de control que la cobdícia dels especuladors ha desfermat gairebé a nivell mundial, que afecta de prop o de lluny molts governs.
El cert és que sense tenir cap mena de culpa ni responsabilitat, una gran part de la població mundial està pagant les conseqüències d’una disbauxa financera que ha servit per enriquir una minoria, responsable directa d’aquesta situació i que, per més inri, ara ha calgut ajudar i rescatar de la fallida, amb l’excusa que la banca ha de ser el motor d’una recuperació. Això, que s’arriba a comprendre, hagués estat més o menys just si aquestes entitats bancàries, un cop sanejades, s’haguessin posat al servei de l’economia domèstica, de la petita indústria o del sector industrial. No ha estat així. Tant bon punt s’han vist rescatades, segons el que informen els medis de comunicació, el que han fet moltes d’elles és “premiar” els seus directius amb blindatges milionaris o sous prohibits per escandalosos.
No fa pas massa dies, un breu publicat a la premsa informava que els quatre bancs alemanys que han estat rescatats amb fons estatals, estan pagant als seus directius sous que superen el mig milió d’euros anuals. Això té un nom: escandalós ¿És així com aquestes entitats agraeixen el seu rescat amb diner públic, que és com dir del contribuent, al qual estan negant el pa i la sal, en no concedir facilitats ni crèdit per sortint-se d’una situació provocada per aquesta colla de sapastres?. I encara més: només un onze per cent de les entitats que van rebre ajudes les han tornat. La resta, que cal suposar que són les més petites, al seu torn tindran problemes per aconseguir fons amb què eixugar els diners rebuts per rescatar-les. Una roda enverinada que confirma el volum d’una crisi que acaba afectant tots els àmbits i a tots els nivells.
Veient això, i el favor de què han gaudit executius i consells d’administració de les entitats sanejades, sovint culpables, és ben lícit preguntar-se com és possible que, coneixent la misèria i el desgavell que han provocat, puguin acceptar premis i prebendes totalment injustificables. Aquesta gent, saben quina cosa és la ètica i la vergonya? Perquè si en tinguessin una engruna, costa d’entendre que poguessin acceptar aquestes milionades sabent que per la seva nefasta gestió tanta gent ha quedat en la més absoluta misèria.
Comença a ser hora que es creïn mecanismes de control sobre els beneficis de la gran banca. També és urgent crear algun tipus de taxa bancària per evitar que en una altra ocasió s’hagi de sortir a salvar i tapar els forats dels que els han provocat. No pot ajornar-se el poder controlar els capitals que van d’un lloc a l’altre sense cap mena de control –a nivell mundial– amb uns beneficis astronòmics, mentre milers de famílies pateixen desnonaments i pèrdua del patrimoni, o tantes i tantes empreses es veuen obligades a tancar. No ens ha d’estranyar que la solidaritat sigui avui un mot desconegut pel capital. Ja comença a ser hora que l’economia aprengui d’una vegada per totes que la persona ha d’estar per damunt dels guanys, i que per sobre d’aquests hi ha d’haver la justícia, una presència permanent de l’ètica, i una mica més de vergonya.
És ben cert que el desgavell que ens anuncia el poeta es real, i no podem seguir amagant el cap sota l’ala. De tots depèn que la situació faci un tomb per bé.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.