Aquest ha estat el lema, aquest any, que ha aplegat diverses organitzacions cristianes per reivindicar que moltes persones, avui, a Catalunya i al món, treballen en unes condicions indignes. Així, dissabte, passat, el 7 d’octubre, dia en què l’Església celebra la jornada per al Treball Decent, es trobaren davant de la catedral de Barcelona diversos representants d’entitats com ACO, Acció Solidària contra l’Atur, Cristianisme i Justícia, GOAC, JOC, Justícia i Pau i el Mijac per fer un gest públic de denúncia contra la indecència d’algunes contractacions i de suport a les persones que les pateixen.
De fet el papa Benet XVI, a Caritas in veritate, defineix molt bé les condicions del treball decent (63):
Significa un treball que, en qualsevol societat, sigui expressió de la dignitat essencial de tot home o dona: un treball lliurement elegit, que associï efectivament els treballadors, homes i dones, al desenvolupament de la seva comunitat; un treball que, d’aquesta manera, faci que els treballadors siguin respectats, evitant tota discriminació; un treball que permeti satisfer les necessitats de les famílies i escolaritzar els fills sense que es vegin obligats a treballar; un treball que permeti als treballadors organitzar-se lliurement i fer sentir la seva veu; un treball que deixi espai per a retrobar-se adequadament amb les pròpies arrels en l’àmbit personal, familiar i espiritual; un treball que asseguri una condició digna als treballadors que arriben a la jubilació.
De fet estem més aviat lluny de qüestions molt bàsiques. Les entitats que fan feina en el món de la pobresa assenyalen com avui el fet de treballar no comporta arribar a final de mes, a diferència del que passava temps enrere, en què assolir una ocupació significava començar a sortir del pou econòmic. D’altra banda, moltes persones, per la seva condició d’estrangers sense papers, han d’acceptar feines en molt males condicions. Contràriament al que diuen alguns discursos polítics, no és la gent qui vol treballar sense papers, sinó les administracions públiques qui converteixen els processos de regularització en una gimkana de resultat incert. S’alimenta així una economia submergida que manté els treballadors en la precarietat, evadeix impostos i tampoc no garanteix que la feina feta sigui de qualitat.
A tot això cal afegir que l’organització sindical dels treballadors, com molt bé remarca Benet XVI, no sempre forma part de la cultura laboral a les empreses. Les eleccions sindicals sovint són rebudes amb recel per directius i empresaris, com una font de conflicte, quan el cert és que són justament el contrari: una forma de canalitzar democràticament i d’objectivar les possibles demandes i de garantir drets i deures.
Aquest any, l’accent, en el gest públic dut a terme a la Catedral, es va posar en la salut. Tant en la malaltia professional, com en els accidents laborals. S’hi contemplava especialment la incidència en la salut mental. Aquí podreu trobar el seu manifest.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.