(Jaume Duch) Mateu, en escriure el seu Evangeli, tenia ben present els problemes de les primeres comunitats cristianes i volia oferir pautes per solucionar-los fent servir ensenyaments de Jesús. Avui, el mestre avisa els deixebles per no convertir el seu grup en una comunitat governada només per savis rabins, o per l'autoritarisme d'uns quants. En el text es fa present una dura crítica als possibles abusos en l'exercici del poder a l'Església. Jesús els va dir: "Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans." Aquestes són paraules originàriament adreçades als dirigents religiosos civils d'aquell temps, però també de totes les èpoques i, per tant, també de la nostra.
Seria equivocat deixar-se hipnotitzar pels títols de prestigi que es poden presentar públicament, la vanitat no passa de ser una passió ridícula. Jesús vol que entre els seus s'imposi un comportament que li sembla evident: "Sou germans, ja que teniu un sol Pare." Ve a dir que ningú ocupi el lloc del Pare, que ningú concedeixi a un home una importància que faci oblidar la de Déu.
El pendent arriscat que ens fa relliscar sovint vers una vanitat malaltissa farà sempre necessària la meditació d'aquest fragment evangèlic ja que, desgraciadament, la vanitat a l'Església podria donar per omplir una biblioteca: costums, títols, precedències, i el que és més greu: l'autoritarisme i la suficiència d'alguns personatges. Sortosament sembla que aquestes coses avui es van corregint, però cal arribar al dia en el qual qualsevol membre del poble de Déu pugui dir, als dignitaris i personatges qui encara s'anomena "Eminentíssim i Reverendíssim Senyor" ets tu el meu germà? Jesús va pensar en una Església on no hi hagués "els de dalt" i "els de baix", una Església de germans iguals i solidaris.
La hipocresia té moltes formes de manifestar-se, i tot cristià és un candidat a seguir aquest sistema hipòcrita que dissocia creences i conducta i s'adhereix a una religió formalista sense interioritat personal; que es refugia en una estricta observança legal però oblida la conversió del cor; que accepta el divorci entre la fe i la vida, entre el creure i l'actuar, entre el dir i el fer. El Concili Vaticà II va lamentar aquest fariseisme causa d'ateisme i d'escàndol, amb paraules terribles: "Els creients amaguem sovint, més que revelem, el genuí rostre de Déu" (GS. 19,3).
Un dia Jesús va proclamar: feliços els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen. Aquests són els que, com diu Pau en la segona lectura: reben i assimilen l'Evangeli com a paraula de Déu que resta viva en nosaltres, si som sincers i lleials amb Déu i amb els germans.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.