El meu procés de jubilació

(Oriol Garreta Torner) Quant tenia 70 anys, sent rector de la parròquia de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calbó, el bisbe de Barcelona em va demanar anar a tres parròquies: Sant Enric d’Ossó i Santa Gemma de L’Hospitalet i Sant Antoni d’Esplugues de Llobregat, als barris de Pubilla Cases i Can Vidalet. Jo desconeixia totalment aquests barris, em quedaven 5 anys per jubilar-me i creia que ho havia de fer al Poblenou, després d’estar-m’hi 15 anys. Desitjava jubilar-me amb tots els amics que tenia al Poblenou. No em veia amb cor de ser responsable de tres parròquies. A la fi vaig cedir.

Ara, en dono gràcies. He estat sis anys en aquestes parròquies, amb una població obrera, majoritàriament d’immigrants dels anys 60 de moltes províncies espanyoles, i de l’actual i nombrosa immigració de molts països del món, especialment llatinoamericans. Entre aquests immigrants dels darrers anys hi ha molts refugiats. Per a mi va ser un retrobar-me amb l’ànima del poble sud-americà, recobrant la seva parla, després d’haver estat deu anys, del 1963 al 1973, a Xile, al deser t d’Atacama. No hi havia cap grup de joves, de matrimonis, de catequistes, de nens i nenes de la catequesi en què no dominessin els d’origen sud-americà.

Quan m’atansava als 75 anys vaig notar que moltes coses que feia, les feia perquè tocaven, perquè s’havien de fer, com si ja no em sortissin del cor. Les capacitats que tenia anaven minvant, em cansava, els anys em pesaven. La meva vida, el meu cos demanaven la jubilació. Així va ser com vaig anar a parlar amb el bisbe de Barcelona. De moment s’hi va negar, però també va acabar cedint. Una germana meva em va oferir acollir-me a casa seva, però li vaig dir: què farem tres vells a una casa quan ja no ens valdrem per nosaltres mateixos?

La meva decisió va ser retirar-me a la Residència de capellans jubilats de Barcelona, que es troba al barri de Les Corts. Aquest havia de ser el meu lloc, després d’una vida plena i d’una història que carregava a les espatlles. Cada dia veia que aquesta decisió era molt important i decisiva per a mi, la meva vida canviaria d’una manera radical i desitjava preparar-m’hi espiritualment. Vaig demanar a un amic jesuïta si em podia acompanyar durant un any amb els exercicis a la vida ordinària que ells fan. Vaig parlar amb el responsable de la Residència i em va anotar a la llista d’espera I així va ser. Fou una bona preparació per anar a la darrera casa on viure els darrers anys de la meva vida. Em dolia molt haver de deixar la gent que tant estimava i m’omplia, l’activitat pastoral, la vida de barri, però ara em tocava donar aquest pas.

El setembre del 2015 em van telefonar per si volia veure l’habitació que em tocava. L’endemà mateix hi vaig anar, vaig prendre mides de l’habitació per saber quines prestatgeries hi cabien per tenir els llibres que més m’estimo i que han marcat la meva vida: comentaris bíblics, espiritualitat cristiana i sacerdotal, literatura i poesia catalana i llibres de muntanya i excursions.

El dia 1 d’octubre del 2015 entrava a la Residència, acompanyat per un capellà jove, mexicà, que vivia amb mi a la parròquia. I aquí em teniu, ja fa set anys que hi sóc molt content i encara viu.