Maria Aran, treballadora familiar

(Mercè Solé) Maria Aran i Cubells va morir cap a mitjans d’aquest mes de novembre a Salamanca. No sé si va arribar a complir els 92 anys, però poc se n’hi deuria faltar. Feia temps que havia deixat el barri del Besòs, on vivia, per traslladar-se a terres castellanes.

De fet ens vam conèixer amb la Maria a l’ACO. Ella, lleidatana de soca-rel, en va ser la presidenta de l’any 1984 fins al 1988, quan jo vaig entrar al moviment. Va ser l’època en què també vaig començar a treballar a Càritas. És a Càritas on vam tenir més relació. La meva feina va consistir durant molt de temps a donar un suport tècnic a la cap d’Acció Social i això em permetia assistir a un munt de reunions i veure com s’anaven desplegant els programes de Càritas. De fet tot el món dels Serveis Socials començava a estendre’s, amb els inicis de la democràcia i la consolidació (o intent de consolidació) de l’Estat del Benestar.

La Maria tenia una llarga experiència com a treballadora familiar, que havia adquirit a França, crec, treballant a Lille com a “aide menagère”, una figura professional que aquí no va existir fins que Càritas Diocesana de Barcelona no va desenvolupar tot un programa d’atenció a la gent gran, i després a les famílies, dirigit amb excel·lència per la Pilar Malla i capitanejat pel que fa al desenvolupament d’aquesta nova professió, per la Maria Aran. Val a dir que a França, tots aquests serveis d’ajuda domiciliària tant a famílies com a persones grans, es van professionalitzar els 40, però provenien de congregacions i moviments cristians, com les Germanetes de l’Assumpció o la mateixa JOC, que buscaven la dignitat i la promoció del món obrer.

Van ser als finals dels setanta i principis dels vuitanta, que Càritas, amb una iniciativa i una creativitat poc habituals va decidir estudiar la situació de la gent gran a partir dels beneficiaris del FAS. El FAS era una prestació ridícula, de 5.000 ptes. mensuals, que cobraven les persones que no havien pogut accedir a les pensions contributives de la Seguretat Social (les no contributives encara no existien) i que acreditaven no tenir recursos. Amb 5.000 ptes. (uns 30 euros) fa quaranta anys tampoc no es podia viure. Càritas, doncs, va anar casa per casa, a partir de la seva xarxa de voluntariat, per detectar necessitats i posar en marxa ajuts concrets a les persones que ho necessitaven.

I un d’aquests ajuts va ser, és clar, facilitar un suport domiciliari, que duien a terme treballadores familiars. Per fer-ho, Càritas va tenir l’habilitat de fitxar persones en atur (sobretot dones), d’organitzar-les en cooperatives (com Feines de Casa i, més endavant, Sempra, entre d’altres), de formar-les i de fer-los confiança: elles tindrien cura de la gent gran. Entre aquest equip hi havia unes quantes militants de l’ACO (L’Ana Fernández, l’Ernestina Ródenas, la Dora Pizarro, la Maria Martínez, la Montse Ribas i unes quantes més), que donaven un to esperançat i confiat, capaç d’acompanyar les persones que feien el pas de ser usuàries de Serveis Socials a “cuidadores”, i amb capacitat per ser un esforçadíssim pal de paller de les cooperatives que s’anaven creant.

L’equip de coordinadores de l’atenció domiciliària, del qual la Maria era responsable, tenia uns quants reptes per davant. En primer lloc, el de muntar un servei nou, a partir d’una professió nova. No existien precedents aquí, i en aquell moment les administracions públiques anaven una mica endarrerides. També el de posar en marxa simultàniament una xarxa de cooperatives (amb tot el que això suposa!), d’organitzar uns serveis molt complexos amb multitud d’incidències, de fer una formació rigorosa i, sobretot, sobretot, de treballar per a la dignificació de la gent gran. La qualitat del servei va ser una preocupació constant. De fet, el desaparegut Icesb (Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona) dirigit aleshores per Maria Martinell, s’ocupà de facilitar una completíssima i capdavantera formació per a les treballadores familiars.

Vaig aprendre de tota aquesta experiència que el sentit comú de les treballadores familiars aportava un grau de sensatesa a l’esperit una mica més pedant de les treballadores socials. Nosaltres érem les que havíem estudiat, però per atendre bé les persones a més a més d’estudis convé tenir disponibilitat, capacitat d’escolta, mà esquerra, sentit comú i habilitats per organitzar bé una llar. A Càritas les treballadores familiars també treballaven en equip i també podien rebre supervisió psicològica, de la qual s’ocupava la Fundació Vidal i Barraquer. I és que ser a la trinxera sempre és el més difícil.

Ja no treballo en aquest camp i s’han produït molts canvis, entre ells que les administracions públiques han eixamplat molt el seu abast. Sospito que les subcontractacions han comportat alguns efectes perversos. Les grans empreses estan més preocupades per obtenir diners que no pas per la qualitat del servei i han anat deteriorant tant les condicions de treball com el mateix servei que presten. Les petites cooperatives s’han vist obligades a aplegar-se per poder-hi competir, la formació ha baixat de nivell, les licitacions a preu baix han abaratit escandalosament els sous d’una professió poc valorada, com s’ha pogut observar durant la pandèmia. Perquè, qui pot competir contra el Florentino Pérez?

Amb tot, la tasca desenvolupada per la Maria i companyes continua sent un model molt valuós, per la seva qualitat en l’atenció a gent gran i famílies, per la implicació de totes les treballadores familiars i per la promoció real d’un món molt senzill. En el nostre món es tendeix a premiar i a fer visible l’excel·lència acadèmica i institucional. Caldrien, però, altra mena de reconeixements.

Un cop jubilada, la Maria va continuar treballant al barri, sobretot amb grups de dones, fins que la salut ja no li ho va permetre. També va pertànyer, amb la discreció que els és habitual, a l’IMS, l’Institut de Missioneres Seculars, un grup de dones potentíssimes i compromeses amb l’Església i amb el món.

Gràcies, Maria, per tot el que ens has aportat. Que visquis en Déu!