Marcel Callo, la JOC a les JMJ

(Josep Lligadas) Les Jornades Mundials de la Joventut, que se celebraran a Lisboa aquest estiu, ha assenyalat com a “patrons” de l’esdeveniment tretze sants o beats. I d’entre ells, un militant de la JOC francesa, Marcel Callo, mort al camp de concentració de Mauthausen el 1945, als 23 anys. Bo serà conèixer-lo una mica més.

Marcel Callo va néixer a Rennes, a la Bretanya, el 6 d’abril de 1921, en una família obrera i de profunda fe cristiana. De petit es va vincular a la parròquia i va entrar a l’escoltisme, que serà el seu lloc bàsic d’aprenentatge de valors cívics i cristians. Als 13 anys comença a treballar d’aprenent en una impremta. Li agrada la feina, però el fa patir l’ambient del lloc de treball, les converses, els costums. Però mantindrà bona relació amb els companys.

Un temps després, el vicari de la parròquia li demanarà que deixi l’escoltisme i entri a la JOC, en principi per encarrilar el grup que hi ha a la parròquia i que no funciona, perquè de fet l’únic que fan els seus membres és anar allà a passar l’estona. A ell li sap greu el canvi, però s’hi posa. Després d’unes quantes enganxades i gràcies a una innata capacitat de programar activitats, acaba encarrilant el grup i arriba a ser president de la JOC de la zona.

Però l’estiu de 1940 la guerra els arriba a casa: les tropes alemanyes ocupen França. La JOC és prohibida, i Marcel Callo amaga tots els materials i converteix el moviment en una associació esportiva que serà una tapadora per continuar la tasca. Ell, mentrestant, coneix una noia, la Margarida, i inicien una relació intensa que els portarà a parlar ja de casament. La situació resulta bastant suportable.

El març de 1943, però, tot s’ensorra. Els aliats bombardegen Rennes, i la fàbrica on treballava la seva germana petita queda arrasada i la germana mor. I ell, alhora, és mobilitzat per anar a treballar a les fàbriques alemanyes per suplir els alemanys que són al front. Hi va, i ho fa amb el propòsit de fer d’aquells camps de treball camps d’evangelització.

Tot, però, és molt dur: el treball, l’ambient... Sembla que tot se li desmunti. Però un dia troba una capella on diuen missa els diumenges. I tot canvia. Escriu a la seva xicota: “Jesucrist m’ha fet reaccionar. M’ha dit que m’ocupés dels meus companys, i he recuperat l’alegria de viure”. I això farà. Com que en sap, s’hi posa de seguida, i s’enduu els companys a fer esport, música, teatre... I de tant en tant aconsegueix que alguns l’acompanyin a missa. Cada cop més.

Mentrestant, els militants de la JOC deportats comencen a reconèixer-se i a connectar-se, fins que la Gestapo ho descobreix i comencen les detencions. Consideren la JOC un partit polític antinazi. Els interrogatoris són durs, per saber els propòsits del suposat partit. Estan repartits en diferents calabossos i els diumenges, a falta de missa, es posen a cantar la Missa de Angelis, la missa més popular en gregorià. A l’agost els canvien de presó i ajunten tots els jocistes en una cel·la, cosa que els permet resar i cantar junts. Els guàrdies anomenen aquella cel·la Die Kirche, l’església.

El 25 de setembre de 1944 el tribunal comunica el veredicte: la deportació a un camp de concentració. Entre la documentació del procés es troba aquesta anotació: “Massa catòlics!”. El portaran al camp de Güssen II, un annex de Mauthausen. Serà destinat al muntatge d’avions. Li prenen les ulleres, i la llum que reflecteix l’alumini dels aparells li fa perdre pràcticament la vista i, feble com està, agafa una malaltia darrere l’altra. Ell intenta transmetre pau i confiança en Déu, i prega amb els qui volen acompanyar-lo.

Finalment, l’ingressen a la infermeria dels camp, on falta de tot i els malalts estan pràcticament sols, ja que l’exèrcit alemany es troba ja en fase de desfeta. Allà morirà el 19 de març de 1945, i el seu cos serà incinerat immediatament.

El papa Joan Pau II el beatificarà el 4 d’octubre de 1987.