Un jou i una càrrega lleugera

(Jaume Duch) Les paraules de Jesús ens acosten de manera significativa seva intimitat. Molt sovint a l'Evangeli ell parla del Pare i també de nosaltres, els homes. Avui, a través d'una delicada i sentida pregària, parla obertament de la rica i secreta relació que manté amb el Pare, i de la seva preferència i estima per la "gent senz lla".

És Jesús qui va dir: "Veniu a mi tots els que esteu can sats i afeixugats, jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor i trobareu el repòs que tant desitjàveu..." I va ser així com la gent senzilla va sintonitzar amb aquell mestre que no s'assemblava gens als mestres del temple, massa satisfets de si mateixos i massa desitjosos de la faramalla dels honors i del poder.
lliures
Segur que tots podem sentir-nos implicats en les paraules de Jesús, són molts els moments en els quals estem a prop del cansament i, també, d'estar afeixugats per totes les coses que per culpa nostra o dels altres ens fan sofrir. Afeixugats per les lleis d'una societat desorientada en la qual la dignitat humana i la justícia no sempre són defensades com a valors prioritaris. Afeixugats, també potser, per lleis religioses si aquestes es converteixen en càrreges inadequades. Jesús vol una religió que és humanitat i felicitat per a tothom, una religió que allibera dels plecs d'egoisme i violència que s'amaguen en el més secret del cor.

L'Evangeli ens torna a sorprendre avui, en fer-nos descobrir que Déu es deixa veure pels senzills i pels nets de cor. Ells són els qui han rebut la revelació de la persona de Jesús, que, destrossat sobre la creu, ha fet front definitivament a la malícia humana per estar al costat dels febles. Els savis i els poderosos d'aquest món, en canvi, no han entès res.

Jesús anima els cansats i afeixugats per les càrregues que normalment imposen els "savis i entesos d'aquest món”. Ell alli- bera, perquè respecta les persones i creu en les possibilitats de cadascú. Del que Jesús no ens allibera és del deure de pensar amb el nostre propi cap i de la pròpia responsabilitat. Ell sap que el Pare vol que els seus fills visquin sense por, lliures per estimar-lo i fer el bé a tothom.

Nosaltres haurem de decidir, doncs, de quin costat ens volem posar, si dels savis d'aquest món, o dels senzills. I pre- guntar-nos, també, quina mena de senzillesa i de saviesa volem viure.

Per altra banda, hem de saber que no n'hi ha prou amb haver trobat el consol que dona gust al viure, sinó que amb cal, també, que tots els cansats i afeixugats que trobem pels camins puguin compartir, amb nosaltres, la joia i l'esperança que no té aturador.