Ens fem grans

(Oriol Xirinachs) Mai no m’han agradat els eufemismes, que son una manera de amorosir allò que no ens agrada. Referint-nos als vells podem dir-ne “la tercera edat”, la “segona joventut”, “els avis”, “la gent gran”... Els vells som vells i això no ens ho treu ningú. El que cal és saber viure la vellesa trobant-hi la manera d’afrontar-la de manera que puguem viure, tal com deia aquell títol de fa anys, “la joia d’envellir”.

Ho deixa clar Jesús: «En veritat, en veritat t’ho dic: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però quan siguis vell obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols» (Jn 21,18).

No s’hi val voler-la amagar, els fets son els fets, i aquí us presento una mostra del que vaig descobrint des que estic a la residència:

• abans sabíem quina era la cama dreta i l’esquerra; ara sé quina és la bona i quina la dolenta;
• abans cada dia apreníem alguna cosa nova; ara cada dia n’oblidem alguna;
• abans visitàvem els malalts; ara visitem al metge;
• abans tot eren projectes de futur; ara tot és: “recordes que...” o “recordes quan...”;
• abans no paràvem de crear, fulls, llibretes de reunions...; ara ens dediquem a arxivar-ho;
• abans teníem una agenda per recordar el que havíem de fer; ara tenim el pastillero per recordar les pastilles que hem de prendre;
• abans estàvem a les últimes novetats; ara estem en el “sempre s’ha fet així!’;
• abans parlàvem més de la Pasqua; ara parlem més de la Creu;
• abans ens queixàvem: “aquests vells”; ara ens queixem: “és que aquests joves!”
• abans no paràvem de manar; ara no parem de de-manar;
• abans preguntàvem “per què ho dius?”, o “què vols dir?”; ara preguntem: “què dius?”;
• abans sempre érem els que “més”, joves teníem, èxits, reunions, baptismes...; ara, sigui quin sigui el mal que patim, sempre resulta que, doncs jo “més”;
• abans col·leccionàvem recordatoris de Primeres comunions; ara, de defuncions;
• abans sempre teníem idees del que “s’hauria de fer”; ara, “ja faria si no fos!”
• abans els mossens joves teníem 25-30 anys; ara els mossens “joves” en tenen 45-50;
• abans fèiem genuflexions; ara fem inclinacions de cap.

Però puc dir que, malgrat tot, s’hi viuen moltes virtuts que ajuden a viure amb serenitat i pau aquesta última etapa de la nostra vida. Hi trobem molts gestos d’acompanyament als qui estan més limitats; hi ha molta paciència per comprendre les manies que tots tenim; hi ha força saber fer ironia dels punts flacs de cadascú; molta vida espiritual; molt record agraït a unes vides plenes i unes relacions profundes i entranyables.