Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Diumenge XXXIII de durant l’any. Cicle B

Barcelona, 18 de novembre de 2018

 

Què espera l’home modern?

L’home modern ja no espera la fi del món a breu termini.

I difícilment se l’imagina a la manera d’una catàstrofe còsmica com en les explicacions clàssiques de l’apocalíptica jueva.

Però l’home contemporani – com el de totes les èpoques – sap que en el fons del seu cor sempre hi ha latent la pregunta més seriosa i difícil de respondre.

Quina és aquesta pregunta?

Al capdavall, què serà de nosaltres?

Sigui quina sigui la nostra ideologia, la nostra fe o la nostra actitud davant de la vida, el verdader problema al que tots estem abocats és... el nostre futur.

¿En què acabaran

-el esforços

-les lluites

-les aspiracions de tantes generacions d’homes?

¿Quin és el final que li espera a la història dolorosa però apassionant de la humanitat?

Evidentment es pot respondre que la vida de l’home és un brevíssim parèntesi entre dos no-res.

No-res abans i no-res després.

Però, si l’únic que li espera a cada home i, per tant, a tots els homes és el no-res...

¿Quin sentit últim poden tenir totes les lluites, tots els nostres esforços, tots els nostres treballs?

Sens dubte, molts pensaran que encara que sigui així, la vida no és una passió inútil.

La vida es justifica suficientment com a lluita per a assolir un millor futur per a les noves generacions.

Aquesta és la fe amagada de l’home modern que pensa que

-el progrés científic

-o la renovació total de l’estructura econòmica i política de la societat portaran un dia als homes cap a una satisfacció suficient a llurs aspiracions.

Un dia l’home aprendrà a morir-se sense tristesa perquè haurà gaudit d’una societat, d’una convivència suficientment feliç i gratificant.

Però, analitzem-ho més a fons, ¿no serà aleshores precisament quan la mort assolirà un to més tràgic que ara?

Perquè, quan s’hagi arribat a un nivell tan alt de

-benestar

-justícia

-solidaritat

-de gaudi de viure

¿no serà encara més dur, més cruel, més amarg, haver-se de morir?

És aquí a on cal situar el repte i la promesa de resurrecció del missatge cristià.

És una opció lliure de la fe. Però no és absurda ni és irracional l’actitud del creient que s’esforça i lluita en la renovació i millora de la societat humana.

Però que ho fa mogut, animat per l’esperança de la Resurrecció final.

Què es veurà aleshores?

Aleshores es veurà que la manera més humana de viure és treballar eficaçment per a un món més humà.

Aquesta vida, a vegades tan cruel i tan injusta, passarà.

Però les paraules de Jesús, NO.

És en elles que hi arrela

*la nostra confiança

i el nostre esforç

*la nostra esperança

i felicitat.