Viatge Apostòlic a Colòmbia

Estimats germans i germanes, bon dia!

Com sabeu, els últims dies he fet el viatge apostòlic a Colòmbia. De tot cor agraeixo al Senyor aquest gran do; i vull renovar l’expressió del meu reconeixement al Senyor President de la República, que m’ha acollit amb tanta cortesia, als Bisbes colombians que han treballat tant per preparar aquesta visita, així com a les altres Autoritats del País, i a tots els qui han col·laborat en la realització d’aquesta visita. I un agraïment especial al poble colombià que m’ha acollit amb tant d’afecte i tanta alegria! Un poble alegre enmig de tants sofriments, però alegre; un poble amb esperança. Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció en totes les ciutats, en la multitud, eren els pares i les mares amb fills, que alçaven els seus fills perquè el Papa els beneís, però també amb orgull mostraven els fills com si volguessin dir: “Aquest és el nostre orgull! Aquesta és la nostra esperança”. Jo vaig pensar: un poble capaç de tenir nens i capaç d’ensenyar-los amb orgull, com una esperança: aquest poble té futur. I em va agradar tant!.

De manera particular en aquest Viatge he sentit la continuïtat amb els dos Papes que abans que jo van visitar Colòmbia: el beat Pau VI, l’any 1968, i sant Joan Pau II, l’any 1986. Una continuïtat animada fortament per l’Esperit, que guia els passos del poble de Déu pels camins de la història.

El lema del Viatge ha estat “Demos el primer paso”, és a dir “Fem el primer pas”, en referència al procés de reconciliació que Colòmbia està vivint per sortir de mig segle de conflictes interns, que han sembrat sofriments i enemistats, creant moltes ferides, difícils de curar. Però amb l’ajut de Déu el camí ja està en marxa. Amb la meva visita he volgut beneir l’esforç d’aquell poble, confirmar-lo en la fe i en l’esperança, i rebre el seu testimoni, que és una riquesa per al meu ministeri i per a tota l’Església. El testimoni d’aquest poble és una riquesa per a tota l’Església.

Colòmbia – com la major part dels Països llatinoamericans – és un País on les arrels cristianes són molt fortes. I si aquest fet fa encara més agut el dolor per la tragèdia de la guerra que l’ha colpit, al mateix temps constitueix la garantia de la pau, la base ferma de la seva reconstrucció, l’element vital de la seva esperança invencible. És evident que el Maligne ha volgut dividir el poble per destruir l’obra de Déu, però és igualment evident que l’amor de Crist, la seva infinita Misericòrdia és més forta que el pecat i que la mort.

Aquest Viatge ha permès portar la benedicció de Crist, la benedicció de l’Església sobre el desig de vida i de pau que desborda del cor d’aquesta Nació: ho he pogut veure en els ulls dels milers i milers d’infants, nois i joves que han omplert la plaça de Bogotà i que he trobat per tot arreu; aquella força de vida que la mateixa naturalesa proclama amb la seva exuberància i la seva biodiversitat. Colòmbia és el segon País del món per biodiversitat. A Bogotà he pogut trobar tots els Bisbes del País i també el Comitè Directiu de la Conferència Episcopal Llatinoamericana. Dono gràcies a Déu per haver pogut abraçar-los i per haver pogut donar-los el meu encoratjament pastoral, per la seva missió al servei de l’Església, sagrament de Crist, pau nostra i esperança nostra.

La jornada dedicada de manera particular al tema de la reconciliació, moment culminant de tot el Viatge, va tenir lloc a Villavicencio. Al matí hi va haver la gran celebració eucarística, amb la beatificació dels màrtirs Jesús Emilio Jaramillo Monsalve, bisbe, i Pedro María Ramírez Ramos, sacerdot; a la tarda, la Liturgia especial de Reconciliació, simbòlicament orientada vers el Crist de Bocayá, sense braços i sense cames, mutilat com el seu poble.

La beatificació dels dos Màrtirs ha recordat plàsticament que la pau està fundada també, i potser sobretot, sobre la sang de tants testimonis de l’amor, de la veritat, de la justícia, i també dels veritables màrtirs propis, assassinats per la fe, com els dos que acabem d’anomenar. Escoltar les seves biografies ha estat commovedor fins a plorar: llàgrimes de dolor i de joia conjuntament. Davant de les seves Relíquies i dels seus rostres, el sant poble fidel de Déu ha sentit amb força la pròpia identitat, amb dolor, pensant en les moltes, massa víctimes, i amb joia, per la misericòrdia de Déu que s’estén sobre els qui el temen (cf. Lc 1,50).

«La Misericòrdia i la veritat es trobaran, / la justícia i la pau s’abraçaran» (Sal 85,11), hem escoltat al principi. Aquest verset del salm conté la profecia del que va succeir divendres passat a Colòmbia; la profecia i la gràcia de Déu per a aquell poble ferit, perquè pugui aixecar-se i caminar en una vida nova. Aquestes paraules profètiques plenes de gràcia les hem vistes encarnades en les històries dels testimonis, que han parlat en nom de tants i tants que, a partir de les seves ferides, amb la gràcia de Crist han sortit de si mateixos i s’han obert a l’encontre, al perdó, a la reconciliació.

A Medellín la perspectiva va ser la de la vida cristiana com a deixebles: la vocació i la missió. Quan els cristians es comprometen a fons en el camí de seguir Jesucrist, es converteixen veritablement en sal, llum i llevat en el món, i els fruits són abundants. Un d’aquests fruits són els Hogares, és a dir les Cases on els nens i joves ferits per la vida poden trobar una nova família on són estimats, acollits, protegits i acompanyats. I altres fruits, abundants com raïms, són les vocacions a la vida sacerdotal i consagrada, que he pogut beneir i animar amb joia en una inoblidable trobada amb els consagrats i els seus familiars.

I finalment, a Cartagena, la ciutat de sant Pere Claver, apòstol dels esclaus, el “focus” va ser la promoció de la persona humana i dels seus drets fonamentals. Sant Pere Claver, com també més recentment santa Maria Bernarda Bütler, han donat la vida pels més pobres i marginats, i així han mostrat el camí de la veritable revolució, la evangèlica, no la ideològica, que allibera realment les persones i les societat de l’esclavatge d’ahir i, malauradament, també d’avui. En aquest sentit, “fer el primer pas” – el lema del viatge - significa apropar-se, ajupir-se, tocar la carn del germà ferit i abandonat. I fer-ho amb Crist, el Senyor que s’ha fet esclau per nosaltres. Gràcies a Ell hi ha esperança, perquè Ell és la misericòrdia i la pau.

Confio novament Colòmbia i el seu poble estimat a la Mare, Nostra Senyora de Chiquinquirá, que he pogut venerar a la catedral de Bogotà. Amb l’ajut de Maria, que cada colombià pugui fer el dia d’avui el primer pas vers el germà i la germana, i així construir junts, dia a dia, la pau en l’amor, en la justícia i en la veritat.

Traducció per Josep Marria Torrents Sauvage