Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 12 de gener 2022

Estimats germans i germanes, bon dia!

Els evangelistes Mateu i Marc defineixen Josep amb el nom de  “fuster” o “treballador de la fusta”. Acabem de sentir que la gent de Natzaret, escoltant Jesús parlar, es preguntava: «No és aquest el fill del fuster?» (13,55; cf. Mc 6,3). Jesús va practicar l’ofici del seu pare.

La paraula grega tekton, utilitzada per indicar l’ofici de Josep, s’ha traduït de diverses maneres. Els Pares llatins de l’Església ho van fer amb la paraula “fuster”. Però tinguem en compte que a la Palestina de l’època de Jesús la fusta servia, no només per fer arades i mobles diversos, sinó també per construir cases, que tenien els marcs de fusta de les finestres i els sostres de les terrasses fets amb bigues connectades entre si, amb branques i terra.

Per tant, “fuster” o “treballador de la fusta” era un títol genèric, que indicava tant els artesans de la fusta com els treballadors que es dedicaven a activitats relacionades amb la construcció. Un ofici força dur, perquè havien de treballar amb materials pesants, com la fusta, la pedra i el ferro. Des del punt de vista econòmic no assegurava grans guanys, com es pot deduir del fet que Maria i Josep, quan van presentar Jesús al Templa, només van oferir un parell de tórtores o de coloms (cf. Lc 2,24), segons prescrivia la Llei per als pobres (cf. Lv 12,8).

És per això que Jesús adolescent va aprendre aquest ofici del pare. Per això, quan va començar a predicar ja d’adult, els seus conciutadans astorats es preguntaven: «D’on li ve aquesta saviesa i els miracles?» (Mt 13,54), i s’escandalitzaven per ell (cf. v. 57), perquè era el fill del fuster però parlava com un doctor de la llei, i s’escandalitzaven per això.

Aquesta dada biogràfica de Josep i de Jesús em fa pensar en tots els obrers del món, especialment en aquells que fan un treball intens a les mines i en determinades fàbriques; en aquells que són explotats en un treball no declarat; en les víctimes del treball – hem vist que a Itàlia últimament n’hi ha hagut diverses -; en els nens que es veuen obligats a treballar i en aquells que busquen en els abocadors per trobar quelcom que es pugui bescanviar... Em permeto de repetir el que he dit: els treballadors amagats, els treballadors que fan un treball intens en les mines i en determinades fabriques: pensem en ells. En aquells que són explotats amb treball no declarat, en aquells que paguen sous de contraban, d’amagat, sense pensió, sense res. I si no treballes, tu, no tens cap seguretat. De treball en negre avui n’hi ha, i molt. Pensem en les víctimes del treball, dels accidents laborals; en els nens que es veuen obligats a treballar: això és terrible! El nens en edat de jugar han de jugar, en canvi es veuen obligats a treballar com a adults. Pensem en aquells nens, pobres, que remenen els abocadors per cercar alguna cosa útil per bescanviar. Tots aquests són germans i germanes nostres, que es guanyen la vida així, amb feines que no reconeixen la seva dignitat! Pensem en això. I això passa avui, al món, això passa avui! Però penso també en els que no tenen feina: quanta gent va trucant a les portes de les fàbriques, de les empreses: “Però, hi ha alguna cosa a fer?” – “No, no hi ha res, no hi ha res …”. La falta de feina! I penso també en tots els que senten ferida la seva dignitat perquè no troben aquesta feina. Tornen a casa: “Has trobat alguna cosa?” – “No, res … he anat a Caritas i porto el pa”. El que et dona dignitat no és portar el pa a casa. Tu el pots aconseguir a Caritas: no, això no et dona dignitat. El que et dona dignitat és guanyar el pa, i si nosaltres no donem a la nostra gent, als nostres homes i a les nostres dones, la capacitat de guanyar el pa, això és una injustícia social en aquell lloc, en aquell país, en aquell continent. Els governants han de donar a tothom la possibilitat de guanyar el pa, perquè aquest guany els dona la dignitat. El treball és una unció  de dignitat, i això és important. Molts joves, molts pares i moltes mares viuen el drama de no tenir un treball que els permeti viure en pau, viuen al dia. I moltes vegades la seva recerca esdevé tan dramàtica que els porta al punt de perdre tota esperança i desig de viure. En aquests temps de pandèmia tantes persones han perdut la feina – ho sabem – i algunes, aixafades per un pes insuportable, han arribat al punt de treure’s la vida. M’agradaria avui recordar cadascun d’ells i les seves famílies. Fem un moment de silenci recordant aquells homes i aquelles dones, desesperats perquè no troben feina.

No es té prou en compte que el treball és un component essencial de la vida humana, i també en el camí de la santificació. Treballar no serveix només per a obtenir el sosteniment adequat: també és un lloc on ens expressem nosaltres mateixos, ens sentim útils, i aprenem la gran lliçó de la concreció, que ajuda a què la vida espiritual no es converteixi en espiritualisme. Malauradament, però, el treball sovint és ostatge de la injustícia social i, més que ser un mitjà d’humanització, esdevé una perifèria existencial. Moltes vegades em pregunto: amb quin esperit fem la nostra feina diària? Com ens enfrontem a la fatiga? Veiem la nostra activitat vinculada només al nostre destí o també al destí dels altres? De fet, el treball és una manera d’expressar la nostra personalitat, que per la seva naturalesa és relacional. El treball també és una manera d’expressar la nostra creativitat: cadascú treballa a la seva manera, amb el seu estil; la mateixa feina però amb un estil diferent.

És bonic pensar que Jesús mateix va treballar i va aprendre aquest art del mateix Sant Josep. Avui ens hem de preguntar què podem fer per recuperar el valor del treball; i quina aportació, com Església, podem fer perquè es redimeixi de la lògica del mer profit i es pugui viure com un dret i deure fonamental de la persona, que expressa i augmenta la seva dignitat.

Estimats germans i germans, per tot això avui vull recitar amb vosaltres la pregària que Sant Pau VI va fer a Sant Josep el 1er de maig del 1969:

"Oh Sant Josep,
Patró de l’Església,
tu que, al costat del Verb encarnat,
vas treballar cada dia per guanyar-te el pa,
traient d’Ell la força per viure i treballar;
tu que has viscut l’angoixa del demà,
l’amargor de la pobresa, la precarietat del treball:
tu que irradies avui, l’exemple de la teva figura,
humil davant els homes
però grandíssima davant de Déu,
protegeix els treballadors en la seva dura existència diària,
defensa’ls del desànim,
de la revolta negativa,
com de les temptacions de l’hedonisme;
i mantén la pau en el món,
aquella pau que només ella pot garantir el desenvolupament dels pobles. Amén".

Traducció: Josep M. Torrents