“La religió autèntica és font de pau i no de violència! Ningú pot usar el nom de Déu per actuar amb violència!”

Discurs del Papa Francesc en la trobada amb els representants d’altres religions i d’altres confessions cristianes. Universitat Catòlica “Nostra Senyora del Bon Consell” de Tirana.
Diumenge 21 de setembre de 2014.

Estimats amics,

Estic molt content amb aquesta trobada, que reuneix els responsables de les principals confessions religioses presents a Albània. Us saludo amb gran respecte a cadascun de vosaltres i les comunitats que representeu; i agraeixo sincerament a Mons. Massafra les paraules de presentació i d’introducció. És important que us trobeu aquí junts: és el senyal d’un diàleg que viviu cada dia, mirant de construir entre vosaltres relacions de fraternitat i de col·laboració, pel bé de tota la societat. Gràcies per tot el que feu.

L’Albània ha estat malauradament testimoni de les violències i dels drames que pot causar l’exclusió forçada de Déu de la vida personal i comunitària. Quan, en nom d’una ideologia, es vol excloure Déu de la societat, s’acaba adorant ídols, i ben aviat l’home es perd a si mateix, la seva dignitat és trepitjada i els seus drets són violats. Vosaltres sabeu prou a quines brutalitats pot conduir la privació de la llibertat de consciència i de la llibertat religiosa, i que d’aquesta ferida en surt una humanitat radicalment empobrida perquè priva d’esperança i de referents espirituals.

Els canvis que hi ha hagut des dels anys ’90 del segle passat han produït com a efecte positiu també el crear les condicions per a una efectiva llibertat religiosa. Això ha fet possible que cada comunitat pugui reviure les tradicions que no s’havien apagat mai, malgrat les ferotges persecucions, i ha permès a tots oferir, a partir de la convicció religiosa pròpia, una positiva contribució a la reconstrucció moral, abans que econòmica, del País.

En realitat, com va dir sant Joan Pau II en la històrica visita a Albània l’any 1993,«la llibertat religiosa […] no és només un do preciós del Senyor a aquells que tenen la gràcia de la fe: és un do per a tots, perquè és una garantia de llibertat fonamental per a qualsevol altra expressió de llibertat […] No hi ha res com la fe que ens recordi que, si tenim un únic creador, tots som també germans! La llibertat religiosa és un baluard contra tots els totalitarismes i una contribució decisiva a la humana fraternitat» (Missatge a la nació albanesa, 25 d’abril 1993).

Però ara cal afegir: «La veritable llibertat religiosa evita les temptacions de la intolerància i del sectarisme, i promou actituds de diàleg respectuós i constructiu» (ibid.). No podem no reconèixer com la intolerància envers el qui té conviccions religioses diferents de les pròpies és un enemic molt perillós, cosa que avui malauradament es manifesta en diverses regions del món. Com a creients, hem d’anar molt en compte perquè la religiositat i l’ètica que vivim amb convicció i que testimoniem amb passió s’expressin sempre amb actituds dignes del misteri que volen honorar, rebutjant amb decisió com a falses, perquè no són dignes ni de Déu ni de l’home, totes les formes que representen un ús esbiaixat de la religió. La religió autèntica és font de pau i no de violència! Ningú pot usar el nom de Déu per actuar amb violència! Matar en nom de Déu és un gran sacrilegi! Discriminar en nom de Déu és inhumà.

Des d’aquest punt de vista, la llibertat religiosa no és un dret que es pugui aconseguir només pel sistema legislatiu vigent, que també és necessari: es tracta d’un espai comú –com aquest–, un ambient de respecte i de col•laboració que es construeix amb la participació de tots, fins i tot d’aquells que no tenen cap convicció religiosa. Em permeto indicar dues actituds que poden ésser especialment útils en la promoció d’aquesta llibertat fonamental.

La primera és veure en qualsevol home o dona, fins i tot en els que no pertanyen a la pròpia tradició religiosa, no rivals i encara menys enemics, sinó germans i germanes. Qui està convençut de les pròpies conviccions no necessita imposicions, ni pressionar els altres: sap que la veritat té una força d’irradiació pròpia. Tots som, en el fons, peregrins sobre aquesta terra, i en el nostre viatge, mentre anhelem la veritat i l’eternitat, no vivim com éssers autònoms i autosuficients, ni com individus ni com a grups nacionals, culturals o religiosos, sinó que depenem els uns dels altres, els uns som responsables dels altres. Cada tradició religiosa, des de dins, ha de ser capaç d’adonar-se de l’existència de l’altre.

Uns segona actitud és el compromís amb el bé comú. Cada vegada que l’adhesió a la tradició religiosa pròpia fa créixer un servei més convençut, més generós, més desinteressat a tota la societat, això crea un autèntic exercici i desenvolupament de la llibertat religiosa. Aquesta apareix llavors no només com un espai d’autonomia legítimament reivindicat, sinó com una potencialitat que enriqueix la família humana amb el seu exercici progressiu. Com més som al servei dels altres, més lliures som!

Mirem al voltant nostre: quantes necessitats tenen els pobres, quants camins ha de trobar la nostra societat vers una justícia social més àmplia, vers un desenvolupament econòmic inclusiu! Com la persona necessita no perdre de vista el sentit profund de les experiències de la vida i recuperar esperança! En aquests camps d’acció, els homes i les dones amb els valors de les pròpies tradicions religioses poden oferir una aportació important, de fet insubstituïble. Aquest és un terreny particularment fecund fins i tot per al diàleg interreligiós.

I després, m’agradaria parlar d’una cosa que sempre és un fantasma: el relativisme, “tot és relatiu”. En aquest sentit, hem de tenir present un principi clar: no es pot dialogar sense partir de la pròpia identitat. Sense identitat no hi pot haver diàleg. Seria un diàleg fantasma, un diàleg en l’aire: no serveix. Cada un de nosaltres té la pròpia identitat religiosa, hi és fidel. Però el Senyor sap portar endavant la història. Partim cada un de la pròpia identitat, no fent veure que en té una altra, perquè no serveix i no ajuda i és relativisme. El que ens uneix és la forma de vida, és la bona voluntat de partir de la pròpia identitat per fer el bé als germans i a les germanes. Fer el bé! I així com a germans caminem junts. Cada un de nosaltres ofereix a l’altre el testimoniatge de la pròpia identitat i dialoga amb l’altre. Després el diàleg pot seguir més endavant sobre temes teològics, però el que és més important i bonic és caminar junts sense trair la pròpia identitat, sense emmascarar-la, sense hipocresia. Crec que això és bo.

Estimats amics, us exhorto a mantenir i desenvolupar la tradició de les bones relacions entre les comunitats religioses que hi ha a Albània i a sentir-vos units al servei de la vostra estimada pàtria. Amb una mica de sentit de l’humor, es pot dir que això s’assembla a un partit de futbol: els catòlics contra tots els altres, però tots junts, pel bé de la Pàtria i de la humanitat! Continueu essent un signe, per al vostre País , amb la possibilitat de relacions cordials i de fecunda col·laboració entre els homes de religions diverses. I us demano un favor: pregueu per mi. També jo ho necessito, ho necessito molt. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents –Catalunya Religió