Vés al contingut
papa-ecumenic-viatge
Fotografia: Vatican News.

Audiència General 8 de febrer 2023

Viatge apostòlic a la República Democràtica del Congo i al Sudan del Sud

Estimats germans i germanes, bon dia!

La setmana passada vaig visitar dos països africans: la República Democràtica del Congo i el Sudan del Sud. Dono gràcies a Déu que m’ha permès fer aquest viatge tan desitjat. Dos “somnis”: visitar el poble congolès, guardià d’un país immens, pulmó verd de l’Àfrica: juntament amb l’Amazònia, són els dos pulmons del món. Terra rica de recursos i sagnada per una guerra que no s’acaba mai perquè sempre hi ha algú que alimenta el foc. I visitar el poble de Sudan del Sud, en un pelegrinatge de pau junt amb l’arquebisbe de Canterbury Justin Welby i el moderador general de l’Església d’Escòcia, Iain Greenshields: hi vam anar junts per testimoniar que és possible i necessari col·laborar en la diversitat, especialment si es comparteix la fe en Jesucrist.

Els tres primers dies vaig ser a Kinshasa, capital de la República Democràtica del Congo. Renovo el meu agraïment al president i a les altres autoritats del país per l’acolliment que em van reservar. Immediatament després de la meva arribada, al Palau Presidencial, vaig poder adreçar un missatge a la Nació: el Congo és com un diamant, per la seva naturalesa, pels seus recursos, especialment per la seva gent; però aquest diamant s’ha convertit en una font de lluita, de violència, i paradoxalment d’empobriment de la gent. És una dinàmica que també es troba en altres regions africanes, i que és aplicable en general a aquell continent: continent colonitzat, explotat, saquejat. Davant tot això vaig dir dues paraules: la primera és negativa: “prou!”, ja n’hi ha prou d’explotar Àfrica! Vaig dir altres vegades que en l’inconscient col·lectiu hi ha “Àfrica s’ha d ‘explotar”: ja n’hi ha prou d’això! Vaig dir això. La segona paraula és positiva: junts, junts amb dignitat, tots junts, amb respecte recíproc, junts en el nom de Crist, que és la nostra esperança, anem endavant. No explotar i anar sempre endavant junts.

I en el nom de Crist ens vam reunir en la gran Celebració eucarística.

A Kinshasa també hi va haver diverses trobades: la que vam tenir amb les víctimes de la violència a l’est del País, la regió que des de fa anys està ferida per la guerra entre grups armats manipulats per interessos econòmics i polítics. No vaig poder anar a Goma. La gent viu amb por i inseguretat, sacrificada a l’altar dels negocis il·lícits. Vaig escoltar els testimonis impactants d’algunes víctimes, especialment de dones, que van deixar al peu de la Creu armes i altres instruments mortals. Amb ells vaig dir “no” a la violència, “no” a la resignació, “sí” a la reconciliació i a l’esperança. Han patit molt i segueixen patint.

Tot seguit em vaig reunir amb els representants de diverses organitzacions benèfiques presents en el País, per agrair-los i encoratjar-los. La seva feina amb els pobres i per als pobres no fa soroll, però dia rere dia fa créixer el bé comú. I sobretot amb la promoció: les iniciatives benèfiques han de ser sempre principalment de promoció, no només d’assistència sinó de promoció. Assistència sí, però promoció.

Un moment entusiasmant va ser el dels joves i els catequistes congolesos a l’estadi. Va ser com una immersió en el present projectat vers el futur. Pensem en la força de renovació que pot aportar aquesta nova generació de cristians, formats i animats per l’alegria de l’Evangeli! A ells, als joves, els vaig indicar cinc camins: la pregària, la comunitat, l’honestedat, el perdó i el servei. Als joves del Congo els vaig dir: aquest és el vostre camí: la pregària, la vida comunitària, l’honestedat, el perdó i el servei. Que el Senyor escolti el seu crit que demana pau i justícia.

Després, a la catedral de Kinshasa em vaig trobar amb els sacerdots, els diaques, els consagrats i les consagrades i els seminaristes. N’hi ha molts i són joves, perquè les vocacions són nombroses: és una gràcia de Déu. Els vaig exhortar a ser servidors del poble com a testimonis de l’amor de Crist, superant tres temptacions: la mediocritat espiritual, la comoditat mundana i la superficialitat. Que són temptacions – jo diria – universals, per als seminaristes i per als sacerdots. Això sí, la mediocritat espiritual, quan un sacerdot cau en la mediocritat, és trist; la comoditat mundana, és a dir la mundanitat, que és un dels pitjors mals que poden passar a l’Església; i la superficialitat. Finalment, amb els bisbes congolesos vaig compartir l’alegria i el cansament del servei pastoral. Els vaig convidar a deixar-se consolar per la proximitat de Déu i a ser profetes per al poble, amb la força de la Paraula de Déu, a ser signes de com és el Senyor, de l’actitud que té el Senyor envers nosaltres: la compassió, la proximitat i la tendresa. Són tres maneres del tracte que el Senyor té amb nosaltres: es fa proper – la proximitat – amb compassió i amb tendresa. Això ho vaig demanar als sacerdots i als bisbes.

La segona part del viatge va tenir lloc a Juba, capital de Sudan del Sud, Estat nascut el 2011. Aquesta visita va tenir un aspecte molt particular, expressada amb el lema que recollia les paraules de Jesús: “Prego perquè tots siguin un sol” (cf. Jn 17,21). De fet, va ser un pelegrinatge ecumènic de pau, realitzat juntament amb els Caps de dues Esglésies històricament presents en aquella terra: la Comunió Anglicana i l’Església d’Escòcia. Va ser el punt d’arribada d’un camí iniciat fa alguns anys, que ens va reunir a Roma el 2019, amb les Autoritats de Sudan del Sud, per comprometre’s a superar el conflicte i a construir la pau. L’any 2019 es va fer un recés espiritual de dos dies aquí, a la Cúria, amb tots aquests polítics, amb tota aquesta gent aspirant a càrrecs, alguns enemics entre ells, però tots participaven en el recés. I això va donar força per continuar.

Malauradament, el procés de reconciliació no va anar tan lluny, i el nounat Sudan del Sud és víctima de la vella lògica del poder, de la rivalitat, que produeix guerra, violència, refugiats i desplaçats interns. Agraeixo molt al senyor president per l’acollida que ens va donar i per la manera com està intentant gestionar aquest camí gens fàcil, per dir “no” a la corrupció i al tràfic d’armes i “sí” a la trobada i al diàleg. I això és vergonyós: molts Països considerats civilitzats ofereixen ajut al Sudan del Sud, i l’ajut consisteix en armes, armes, armes per fomentar la guerra. Això és una vergonya. I sí, anar endavant dient “no” a la corrupció i al tràfic d’armes i “sí” a la trobada i al diàleg. Només així es pot desenvolupar el país, la gent podrà treballar en pau, els malalts rebran tractament, i els infants podran anar a l’escola.

El caràcter ecumènic de la visita al Sudan del Sud es va manifestar especialment en el moment de pregària celebrat junt amb els germans Anglicans i els de l’Església d’Escòcia. Junts vam escoltar la Paraula de Déu, junts li vam dirigir oracions de lloança, de súplica i d’intercessió. En una realitat molt conflictiva com la de Sudan del Sud, aquest signe és fonamental, i no és evident, perquè malauradament hi ha qui abusa del nom de Déu per justificar violències i abusos.

Germans i germanes, el Sudan del Sud és un país de prop d’11 milions d’habitants – petit! –, dels quals, a causa dels conflictes armats, dos milions són desplaçats interns i el mateix nombre ha fugit a països veïns. Per això vaig voler trobar-me amb un gran grup de desplaçats interns, escoltar-los i fer-los sentir la proximitat de l’Església. De fet, les Esglésies i les organitzacions d’inspiració cristiana estan en primera línia al costat d’aquestes persones pobres, que des de fa anys viuen en els camps de desplaçats. En particular em vaig adreçar a les dones –hi ha dones bones, allà–, que són la força que pot transformar el País; i vaig animar tothom a ser llavor d’un nou Sudan del Sud, sense violència, reconciliat i pacificat.

Després en la trobada amb els pastors i els consagrats d’aquella Església local, vam mirar Moisès com a model de docilitat a Déu i de perseverança en la intercessió.

I en la celebració eucarística, últim acte de la visita al Sudan de Sud i també de tot el viatge, em vaig fer ressò de l’Evangeli animant els cristians a ser “sal i llum” en aquella terra tan atribolada. Déu no posa la seva esperança en els grans i els poderosos, sinó en els petits i en els humils. Aquesta és la manera de fer de Déu.

Agraeixo a les autoritats de Sudan del Sud, al senyor president, als organitzadors dels viatges i a tots els que han ajudat amb la seva col·laboració, el seu treball perquè la visita pogués anar bé. Agraeixo als meus germans, Justin Welby i Iain Greenshields, per haver-me acompanyat en aquest viatge ecumènic.

Preguem perquè a la República Democràtica del Congo i al Sudan del Sud, i a tota l’Àfrica, germinin les llavors del seu Regne d’amor, de justícia i de pau.

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.