Papa Francesc: “​​​​​​​La persona virtuosa és la que és fidel a la vocació i es realitza plenament”

Audiència General 13 de març 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

11. L’acció virtuosa

Estimats germans i germanes, bon dia!

Després d’haver acabat el llistat de vicis, ha arribat el moment de fixar-nos en el quadre simètric, que està en contraposició a l’experiència del mal. El cor de l’home pot satisfer les males passions, pot escoltar temptacions nocives disfressades amb vestits persuasius, però pot també oposar-se a tot això. Per cansat que això sigui, l’ésser humà està fet per al bé, que aconsegueix realment i també pot practicar aquest art, fent que algunes disposicions siguin permanents en ell o en ella. La reflexió sobre aquesta meravellosa possibilitat forma un capítol clàssic de la filosofia moral: el capítol de les virtuts.

Els filòsofs romans l’anomenaven virtus, els grecs aretè. La paraula llatina remarca que la persona virtuosa és forta, valenta, capaç de disciplina i d’ascesi; per tant l’exercici de les virtuts és fruit d’una llarga germinació, que requereix cansament i fins i tot patiment. La paraula grega, aretè, indica en canvi quelcom que sobresurt, quelcom que desvetlla admiració. La persona virtuosa és doncs la que no es distorsiona, sinó que és fidel a la pròpia vocació, i es realitza plenament.

Ens equivocaríem si penséssim que els sants són una excepció de la humanitat: una mena de cercle estret de campions que viuen més enllà dels límits de la nostra espècie. Els sants, en aquesta línia que acabem d’introduir respecte de les virtuts, són en canvi els que es realitzen plenament ells mateixos, que realitzen la vocació pròpia de cada home. Que en seria de feliç el món on la justícia, el respecte, la benvolença mútua, l’amplitud d’esperit, l’esperança fossin la normalitat compartida, i en canvi no fossin una rara anomalia! És per això que el capítol sobre l’acció virtuosa, en aquests moments nostres tan dramàtics en què sovint ens enfrontem amb el pitjor de la humanitat, hauria de ser redescobert i practicat per tots. En un món deformat hem de recordar la forma amb què hem estat formats, la imatge de Déu que queda impresa en nosaltres per sempre.

Però com podem definir el concepte de virtut? El Catecisme de l’Església Catòlica ens ofereix una definició precisa i concisa: «La virtut és una disposició habitual i ferma a fer el bé» (N. 1803). Per tant no és un bé improvisat i una mica casual, que plou del cel de manera episòdica. La història ens diu que fis i tot els delinqüents, en un moment de lucidesa, han fet bones accions; certament aquestes bones accions estan escrites en el “llibre de Déu”, però la virtut és una altra cosa. És un bé que neix d’una lenta maduració de la persona, fins a convertir-se en una característica seva interna. La virtut és un habitus de la llibertat. Si som lliures en cada acte, i cada vegada que som cridats a triar entre el bé i el mal, la virtut és el que ens permet tenir un hàbit de fer la tria correcta.

Si la virtut és un do tan bonic, de seguida sorgeix una pregunta: com és possible adquirir-la? La resposta a aquesta pregunta no és senzilla, és complexa.

Per al cristià la primera ajuda és la gràcia de Déu. De fet, l’Esperit Sant actua en nosaltres els batejats, treballant en la nostra ànima per conduir-la a una vida virtuosa. Quants cristians han arribat a la santedat a través de les llàgrimes, constatant que no eren capaços de superar les seves febleses! Però han experimentat que Déu ha completat aquella bona obra que per a ells només era un esbós. La gràcia sempre precedeix el nostre compromís moral.

A més no hem d’oblidar mai la riquíssima lliçó que ens ha arribat de la saviesa dels antics, que ens diu que la virtut creix i pot ser conreada. I perquè això passi, el primer do de l’Esperit que hem de demanar és la saviesa. L’ésser humà no és un territori lliure per a la conquesta de plaers, d’emocions, d’instints, de passions, sense poder fer res contra aquestes forces, de vegades caòtiques, que l’habiten. Un do inestimable que posseïm és l’obertura de la ment, és la saviesa que s’aprèn dels errors per redreçar bé la vida. Després fa falta la bona voluntat: la capacitat de triar el bé, de cuidar-nos nosaltres mateixos amb l’exercici ascètic, evitant els excessos.

Estimats germans i germanes, comencem així el nostre camí per les virtuts, en aquest univers serè que es presenta desafiant, però decisiu per a la nostra felicitat.

Traducció: Josep M. Torrents.