Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 1 de juny 2022

Catequesi sobre la Vellesa

"No m’abandoneu quan les meves forces minvin"

Estimats germans i germanes, bon dia!

La bella pregària de l’ancià que trobem en el salm 71 que hem escoltat ens anima a meditar sobre la forta tensió que comporta la condició de la vellesa, quan el record de les penúries vençudes i de les benediccions rebudes es posa a prova de la fe i de l’esperança.

La prova es presenta per ella mateixa amb la debilitat que acompanya el pas per la fragilitat i la vulnerabilitat de la vellesa. I el salmista – un ancià que s’adreça al Senyor – esmenta de manera explícita el fet que aquest procés esdevé una ocasió d’abandó, d’engany i prevaricació i de prepotència, que a vegades s’acarnissen sobre l’ancià. Una forma de covardia en la qual ens estem especialitzant en la nostra societat. És cert! En aquesta societat de la marginació, aquesta cultura de la marginació, la gent gran es deixa de banda i pateix aquestes coses. De fet, no falta qui s’aprofita de l’edat de l’ancià, per enganyar-lo, per intimidar-lo de mil maneres. Sovint llegim en els diaris o escoltem notícies de persones grans que són enganyades sense escrúpols per apoderar-se dels seus estalvis; o que es queden desproveïts de protecció o abandonats sense cura; o ofesos amb formes de menyspreu i intimidats perquè renunciïn als seus drets. Fins i tot en les famílies – i això és greu, però passa també en les famílies – es produeixen aquestes crueltats. La gent gran marginada, abandonada en les residències de la tercera edat, sense que els fills vagin a veure’ls o si hi van, ho fan poques vegades a l’any. La gent gran situada just al racó de l’existència. I això passa: passa avui, passa en les famílies, passa sempre. Hem de reflexionar sobre això.

Tota la societat s’ha d’apressar a cuidar-se de la seva gent gran – són el tresor! -, cada cop més nombrosos, i sovint també més abandonats. Quan sentim parlar de gent gran desposseïda de la seva autonomia, de la seva seguretat, fins i tot de la seva llar, entenem que l’"ambivalència de la societat" actual envers la gent gran no és un problema d’emergències puntuals, sinó un tret d’aquella cultura de la marginació que enverina el món on vivim. El vell del salm confia a Déu la seva desesperació: "Els enemics – diu – que parlen en contra meu, /els que m’espien per atacar-me junts / i diuen: «Déu l’ha abandonat, / agafeu-lo: ningú no el defensa!»" Les conseqüències són fatals. La vellesa no només perd la seva dignitat, sinó que fins i tot dubta que valgui la pena continuar. Així, tots estem temptats d’amagar la nostra vulnerabilitat, d’amagar la nostra malaltia, la nostra edat i la nostra vellesa, perquè temem que siguin el preludi de perdre la nostra dignitat. Preguntem-nos: és humà provocar aquest sentiment? Per què la civilització moderna, tan avançada i eficient, se sent tan incòmoda amb la malaltia i la vellesa, amaga la malaltia, amaga la vellesa? I com mai la política, que es mostra tan compromesa en definir els límits d’una supervivència digna, és alhora insensible a la dignitat d’una afectuosa convivència amb els vells i els malalts?

El vell del salm que hem sentit, aquest vell que veu la seva vellesa com una derrota, redescobreix "la confiança en el Senyor". Sent la necessitat de ser ajudat. I s’adreça a Déu. Sant Agustí, comentant aquest salm, exhorta el vell: "No tinguis por de ser abandonat en la teva vellesa. […] Per què tens por que [el Senyor] t’abandoni, que et rebutgi en el temps de la vellesa quan les teves forces et faltin? En efecte, la seva força estarà en tu precisament quan la teva força disminuirà". I el salmista vell invoca: "Lliura’m i defensa’m, / escolta’m i salva’m. / Sigues tu la meva roca, / una llar sempre accessible; / has decidit donar-me la salvació: / realment ets la meva roca i la meva fortalesa!". La invocació testimonia la fidelitat de Déu i qüestiona la seva capacitat de sacsejar les consciències desviades de la insensibilitat a la paràbola de la vida mortal, que cal preservar en la seva integritat. Encara prega així: "Oh Déu, no et quedis lluny de mi: / Déu meu, vine de pressa a ajudar-me. / Que els que m’acusen siguin avergonyits i anorreats, / que es cobreixin d’insults i d’infàmies / els qui volen la meva ruïna".

De fet, la vergonya hauria de caure sobre aquells que s’aprofiten de la feblesa de la malaltia i de la vellesa. La pregària renova en el cor la promesa de la fidelitat i de la benedicció de Déu. "La gent gran redescobreix la pregària i en testimonia la força". Jesús, en els Evangelis, no rebutja mai la pregària de qui necessita el seu ajut. La fent gran, per la seva debilitat, pot ensenyar als qui viuen altres edats de la vida que "tots necessitem abandonar-nos al Senyor", invocar el seu ajut. En aquest sentit, tots n’hem d’aprendre de la vellesa: sí, hi ha un do en ser vell, en abandonar-se a la cura dels altres, a partir de Déu mateix.

Hi ha llavors un “magisteri de la fragilitat”, no amagueu la fragilitat, no. És veritat, hi ha una realitat hi ha un magisteri de la fragilitat, que la vellesa és capaç de recordar de manera creïble durant tota la vida humana. No amagueu la vellesa, no amagueu les debilitats de la vellesa. Aquesta és una lliçó per a tots nosaltres. Aquest magisteri obre un horitzó decisiu per a la reforma de la nostra mateixa civilització. Una reforma que ara és indispensable en benefici de la convivència de tots. La marginació tan conceptual com pràctica de la gent, corromp totes les edats de la vida, no només la de la vellesa. Cadascú de nosaltres pot pensar avui en els grans de la família: com em relaciono amb ells, com els recordo, vaig a visitar-los? Miro que no els falti res? Els respecto? La gent gran que hi ha a la meva família, mare, pare, avi, àvia, els oncles, amics, els he esborrat de la meva vida? O vaig a ells per obtenir la saviesa, la saviesa de la vida? Recorda que tu també et faràs vell o vella. La vellesa arriba a tothom. I com t’agradaria ser tractat o tractada en el moment de la vellesa, tracta tu també els ancians avui. Són la memòria de la família, la memòria de la humanitat, la memòria del País. Guardeu els ancians que són saviesa. Que el Senyor concedeixi als ancians que formen part de l’Església la generositat d’aquesta invocació i d’aquesta provocació. Que aquesta confiança en el Senyor se’ns encomani. I això, pel bé de tots, d’ells i de nosaltres i dels nostres fills.

Traducció Josep M. Torrents