Papa Francesc: “El meu viatge a Bahrain ha estat diàleg, trobada i camí”

Audiència General 9 de novembre 2022

Catequesi El Viatge Apostòlic a Bahrain

Estimats germans i germanes, bon dia!

Abans de comentar el que he preparat, m’agradaria cridar la vostra atenció sobre aquests dos nois que han vingut aquí. No han demanat permís a ningú, no han dit: “Ah, tinc por!”: han vingut directament. Així ho hem de fer també nosaltres amb Déu: directament. Ens han donat exemple de com ens hem de comportar amb Déu, amb el Senyor: anar endavant! Ell ens espera sempre. M’ha fet bé de veure la confiança d’aquest dos infants: ha estat un exemple per a tots nosaltres. Així ens hem d’apropar sempre al Senyor: amb llibertat. Gràcies.

Fa tres dies que he tornat del viatge al Regne de Bahrain, que realment no coneixia: no sabia com era aquell regne. Vull donar les gràcies a tots aquells que han acompanyat aquesta visita amb el suport de la pregària i renovar el meu agraïment a Sa Majestat el Rei, a les altres Autoritats, a l’Església local i a la població per la seva càlida acollida. I també vull donar les gràcies als organitzadors dels viatges: per fer aquest viatge hi ha un moviment de gent, la Secretaria d’Estat treballa molt per preparar els discursos, per preparar la logística, tot, molts es mouen … a més, els traductors … i també el Cos de la Gendarmeria, el Cos de la Guàrdia suïssa, que són molt bons. És una feina enorme! A tots, m’agradaria agrair-vos públicament a tots per tot el que feu perquè un viatge del Papa vagi bé. Gràcies.

És normal preguntar-se: per què el Papa ha volgut visitar aquest petit país amb una majoria musulmana molt àmplia? Hi ha tants països cristians: per què no va primer a un o un altre? Voldria respondre amb tres paraules: diàleg, trobada i camí.

Diàleg: l’oportunitat del Viatge, llargament desitjada, la va oferir la invitació del Rei a un Fòrum sobre el diàleg entre Orient i Occident. Diàleg que serveix per descobrir la riquesa dels qui pertanyen a altres pobles, a altres tradicions, a altres credos. Bahrain, un arxipèlag format per moltes illes, ens ha ajudat a entendre que no s’ha de viure aïllant-se, sinó apropant-se. A Bahrain, que són illes, s’han acostat, es toquen. Ho exigeix la causa de la pau i el diàleg és “l’oxigen de la pau”. No oblideu això: el diàleg és l’oxigen de la pau. També de la pau domèstica. Si hi ha hagut una guerra allà, entre marit i muller, aleshores amb el diàleg seguim amb la pau. En la família, hi ha d’haver diàleg: dialogar, perquè amb el diàleg es conserva la pau. Fa gairebé seixanta anys, el Concili Vaticà II, parlant de la construcció de l’edifici de la pau, afirmava que «aquesta obra exigeix que [els homes] expandeixin la ment i el cor més enllà dels límits de la pròpia nació, deixant de banda tot egoisme nacional i tota ambició de supremacia sobre les altres nacions, i nodrint en canvi un respecte profund per tota la humanitat, caminant amb esforç vers una major unitat» (Gaudium et spes, 82). A Bahrain he sentit aquesta necessitat i espero que, arreu del món, els responsables religiosos i civils sàpiguen mirar més enllà de les pròpies fronteres, de les pròpies comunitats, per cuidar-se del conjunt. Només així es poden afrontar alguns temes universals, per exemple l’oblit de Déu, la tragèdia de la fam, la protecció de la creació, la pau. Junts, pensem això. En aquest sentit el Fòrum de Diàleg, titulat “Est i Oest per la coexistència humana”, ens exhorta a triar el camí de la trobada i a rebutjar el de l’enfrontament. Quant que ho necessitem! Quant necessitem trobar-nos! Penso en la bogeria de la guerra – bogeria! – de la qual és víctima la turmentada Ucraïna, i de molts altres conflictes, que no es resolen mai amb la lògica infantil de les armes, sinó només amb la força suau del diàleg. Però més enllà d’Ucraïna, que està turmentada, pensem en les guerres que duren anys, i pensem en Síria – més de 10 anys! – pensem per exemple en Síria, pensem en els infants del Iemen, pensem en Myanmar: a tot arreu! Ara Ucraïna està més a prop: què fan les guerres? Destrueixen, destrueixen la humanitat, ho destrueixen tot. Els conflictes no s’han de resoldre amb la guerra.

Però no hi pot haver diàleg sense – la segona paraula – trobada. A Bahrain ens hem trobat, i moltes vegades he sentit sorgir el desig que entre cristians i musulmans hi hagi més trobades, que s’estableixin relacions més sòlides, que ens preocupem més els uns pels altres. A Bahrain – com es fa a l’orient – les persones es porten la mà al cor quan saluden algú. Jo també ho he fet, per deixar espai dintre meu per al que trobava. Perquè, sense acolliment, el diàleg queda buit, aparent, segueix essent una qüestió d’idees i no de realitat. De les nombroses trobades, recordo la del meu estimat Germà, el Gran Imam d’Al-Azhar – estimat germà!; i a la trobada amb els joves de l’Escola del Sagrat Cor, estudiants que ens han donat un gran ensenyament: estudien junts, cristians i musulmans. De joves, d‘infants cal conèixer-se, perquè la trobada fraternal eviti divisions ideològiques. I aquí vull donar les gràcies a l’Escola del Sagrat Cor, agrair a sor Rosalyn que ha portat tan bé aquesta escola, i als nois que han participat amb discursos, amb les pregàries, el ball, el cant: els recordo molt bé! Moltes gràcies. Però també als ancians que han ofert un testimoni de saviesa fraternal: penso en la trobada amb el Consell Musulmà d’Ancians, una organització internacional nascuda fa uns anys, que promou bones relacions entre les comunitats islàmiques, els ensenya el respecte, la moderació i la pau, oposant-se a l’integrisme i a la violència.

Així anem cap a la tercera paraula: camí. El viatge a Bahrain no s’ha de veure com un episodi aïllat, forma part d’un recorregut, inaugurat per Sant Joan Pau II quan va anar al Marroc. Així, la primera visita d’un Papa a Bahrain ha representat un nou pas en el camí entre creients cristians i musulmans: no per confondre’s o aigualir la fe, no: el diàleg no aigualeix; sinó per construir aliances fraternals en nom del pare Abraham, que va ser pelegrí a la terra sota la mirada misericordiosa de l’únic Déu del Cel, Déu de la pau. Per això el lema del viatge ha estat: “Pau a la terra als homes de bona voluntat”. I per què dic que el diàleg no aigualeix? Perquè per dialogar s’ha de tenir una identitat pròpia, s’ha de partir de la pròpia identitat. Si tu no tens identitat, tu no pots dialogar, perquè ni tan sols entens què ets. Perquè un diàleg sigui bo, s’ha de partir sempre de la pròpia identitat, ser conscient de la pròpia identitat, i així es pot dialogar.

Diàleg, trobada i camí, a Bahrain n’hi ha hagut entre els cristians: per exemple, la primera trobada, de fet, ha estat ecumènica, de pregària per la pau, amb l’estimat Patriarca i Germà Bartomeu i amb germans i germanes de diverses confessions i ritus. Ha tingut lloc a la Catedral, dedicada la Mare de Déu d’Aràbia, l’estructura de la qual evoca una tenda, aquella en la qual, segons la Bíblia, Déu es va trobar amb Moisès en el desert, pel camí. Els germans i les germanes en la fe, que he trobat a Bahrain, viuen realment “en moviment”: són en la seva majoria treballadors immigrants que, fora de casa, troben les seves arrels en el Poble de Déu i la seva família en la gran família de l’Església. És meravellós veure aquests immigrants , filipins, indis i d’altres llocs, cristians que es reuneixen i se sostenen en la fe. I aquests avancen amb alegria, amb la certesa que l’esperança en Déu no defrauda (cf. Rm 5,5). Trobant els Pastors, els consagrats i les consagrades, els col·laboradors pastorals, en la festiva i emotiva Missa celebrada a l’estadi, molts fidels, també d’altres Països del Golf, els he portat l’afecte de tota l’Església. Aquest ha estat el viatge.

I avui vull transmetre-us la seva alegria genuïna, senzilla i bonica. Trobant-nos i pregant junts, ens hem sentit amb un sol cor i una sola ànima. Pensant en el seu camí, en la seva experiència quotidiana de diàleg, sentim-nos tots cridats a ampliar els horitzons: si us plau, cors eixamplats, no cors tancats, durs. Obriu els cors, perquè siguem tots germans i perquè aquesta germanor humana vagi més enllà. Eixamplar els horitzons, obrir, ampliar els interessos i dedicar-se al coneixement dels altres. Si et dediques a conèixer els altres, mai seràs amenaçat. Però si tens por dels altres, tu mateix seràs per a ells una amenaça. El camí de la fraternitat i de la pau, per tirar endavant, ens necessita a tots i cadascun. Dono la mà, però si no hi ha cap mà a l’altre costat, no serveix. Que la Mare de Déu ens ajudi en aquest camí! Gràcies!

Traducció: Josep M. Torrents