Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 22 de juny 2022

Catequesi sobre la Vellesa

Pere i Joan 

Estimats germans i Germanes, benvinguts i bon dia!

En el nostre recorregut de catequesis sobre la vellesa, avui meditem sobre el diàleg entre Jesús ressuscitat i Pere al final de l’Evangeli de Joan. És un diàleg commovedor, que revela tot l’amor de Jesús pels seus deixebles, i també la sublim humanitat de la seva relació amb ells, en particular amb Pere: una relació tendra, però no avorrida, directa, forta, lliure, oberta. Una relació entre homes i "en la veritat". Així, l’Evangeli de Joan, tan espiritual, tan noble, s’acaba amb una commovedora petició i oferta d’amor entre Jesús i Pere, que s’entrellaça, amb absoluta naturalitat, amb una discussió entre ells. L’Evangelista ens avisa: dona testimoni de la veritat dels fets. I és en ells on s’ha de buscar la veritat.

Ens podem preguntar: nosaltres som capaços de mantenir el tarannà d’aquesta relació de Jesús amb els deixebles, segons aquell estil tan obert, tan franc, tan directe, tan humanament real? Com és la nostra relació amb Jesús? És així, com la dels apòstols amb Ell? No estem, en canvi, molt sovint temptats de tancar el testimoni de l’Evangeli en el capoll d’una revelació “ensucrada”, a la qual nosaltres afegim la nostra veneració de circumstàncies? Aquesta actitud, que sembla respecte, en realitat ens allunya del veritable Jesús, i fins i tot esdevé en algunes ocasions un camí de fe molt abstracte, molt auto-referencial, molt mundà, que no és el camí de Jesús. Jesús és el Verb de Déu fet home, i Ell es comporta com un home, Ell ens parla com a home, Déu-home. Amb aquesta tendresa, amb aquesta amistat, amb aquesta proximitat. Jesús no és com aquella imatge ensucrada de les estampes, no: Jesús és a tocar, ens és proper.

En el decurs de la discussió de Jesús amb Pere, trobem dos passatges que relacionen precisament "la vellesa i la durada del temps": el temps del testimoni, el temps de la vida. El primer pas és l’advertència de Jesús a Pere: quan eres jove eres autosuficient, quan siguis vell ja no tindràs el control de tu mateix i de la teva vida. Digues-m’ho a mi que he d’anar en cadira de rodes, eh! Però és així, la vida és així: amb la vellesa et venen totes aquestes malalties i hem d’acceptar-les tal com venen, no? No tenim la força dels joves! I "el teu testimoni" – diu Jesús – també "anirà acompanyat d’aquesta debilitat". Has de ser testimoni de Jesús també en la debilitat, en la malaltia i en la mort. Hi ha un bell passatge de Sant Ignasi de Loiola que diu: "Com en la vida, també en la mort hem de donar testimoni com a deixebles de Jesús". El final de la vida ha de ser el final de la vida dels deixebles: de deixebles de Jesús, perquè el Senyor ens parla sempre segons l’edat que tenim. L’Evangelista afegeix el seu comentari, explicant que Jesús feia al·lusió al testimoni extrem, el del martiri i de la mort. Però bé podem entendre de manera més general el sentit d’aquest advertiment: els teus "seguidors" hauran d’aprendre a deixar-se instruir i modelar per la teva "fragilitat", per la teva impotència, per la teva dependència dels altres, fins i tot en el vestir-se, en el caminar. Però tu "segueix-me". El seguiment de Jesús va sempre endavant, amb bona salut, amb mala salut, amb autosuficiència i sense autosuficiència física, però seguir Jesús és important: seguir Jesús sempre, a peu, corrent, lentament, en cadira de rodes, però seguir-lo sempre. La saviesa de seguir ha de trobar el camí per romandre en la seva professió de fe – així respon Pere: "Senyor, tu saps que t’estimo" –, també en les condicions limitades de la feblesa i de la vellesa. M’agrada parlar amb la gent gran mirant-los als ulls: tenen aquells ulls brillants, aquells ulls que et parlen més que les paraules, el testimoni de tota una vida. I això és bonic, ho hem de mantenir fins al final. Seguiu Jesús així, plens de vida.

Aquesta conversa entre Jesús i Pere conté un ensenyament preciós per a tots els deixebles, per a tots nosaltres creients. I també per a totes les persones grans. Aprendre de la nostra fragilitat a expressar la coherència del nostre testimoni de vida en les condicions d’una vida en gran part confiada als altres, dependent en gran part de la iniciativa dels altres. Amb la malaltia, amb la vellesa, la dependència creix i ja no som tan autosuficients com abans; creix la dependència dels altres i la fe també madura allà, perquè Jesús segueix amb nosaltres, també hi flueix aquella riquesa de la fe ben viscuda al llarg de la vida.

Però una altra vegada ens hem de preguntar: tenim "una espiritualitat" realment capaç d’interpretar el moment – ara llarg i difús – d’aquest temps de la nostra debilitat que confia en els altres, més que en la força de la nostra autonomia? Com seguir fidels al seguiment viscut, a l’amor promès, a la justícia buscada en el temps de la nostra capacitat d’iniciativa, en el temps de la fragilitat, en el temps de la dependència, de l’acomiadament, en el temps de l’allunyament del protagonisme de la nostra vida? No és fàcil allunyar-nos de ser protagonistes, no és fàcil.

Aquest nou temps és també un temps de prova, és clar. Començant per la temptació – molt humana, sens dubte, però també molt insidiosa –, de mantenir el nostre protagonisme. I de vegades el protagonisme ha de disminuir, s’ha de rebaixar, acceptar que la vellesa et rebaixa com a protagonista. Però tindràs una altra manera d’expressar-te, una altra manera de participar en la família, en la societat, en el grup dels amics. I és la curiositat que li ve a Pere: "I ell?", diu Pere, veient el deixeble estimat que el seguia. Ficar el nas en la vida dels altres. I no: Jesús diu: "Calla!". Ha d’estar realment en el "meu" seguiment? Ha d’ocupar potser el "meu" espai? Serà el meu successor? Són preguntes inútils, que no serveixen. Ha de durar més que jo i ocupar el meu lloc? I la resposta de Jesús és franca i fins i tot dura: "Què t’importa a tu? Tu segueix-me", com si digués: preocupa’t de la teva vida, de la teva situació actual i no fiquis el nas en la vida dels altres. Tu segueix-me. Això sí, és important: el seguiment de Jesús, seguir Jesús en la vida i en la mort, en la salut i en la malaltia, en la vida quan és pròspera amb tants successos i en la vida difícil amb tants mals moments de caiguda. I quan nosaltres ens volem ficar en la vida dels altres, Jesús respon: "A tu què t’importa? Tu segueix-me”. Bonic. Nosaltres ancians no hem de tenir enveja dels joves que fan el seu camí, que ocupen el nostre lloc, que duren més que nosaltres. L’honor de la nostra fidelitat a l’amor jurat, la fidelitat al seguiment de la fe que hem cregut, fins i tot en les condicions que ens apropen al comiat de la vida, són el nostre títol d’admiració per les generacions futures i de reconeixement agraït de part del Senyor. Aprendre a acomiadar-se: aquesta és la saviesa dels ancians. Però acomiadar-se bé, amb el somriure; aprendre a acomiadar-se de la societat, a acomiadar-se dels altres. La vida de la gent gran és un comiat, lent, lent, però un comiat joiós: he viscut la vida, he conservat la meva fe. És bonic quan un ancià pot dir això: "He viscut la vida, aquesta és la meva família; he viscut la vida, he estat un pecador però també he fet el bé". I aquesta pau que ve, aquest és el comiat de la gent gran.

Fins i tot el seguiment forçosament inactiu, fet de contemplació emocionada i d’escolta captiva de la paraula del Senyor – com la de Maria, germana de Llàtzer – esdevindrà la part millor de la seva vida, de la nostra vida d’ancians. Que aquesta part no ens la prendran mai, mai. Mirem els ancians, mirem-los, i ajudem-los perquè puguin viure i expressar la seva saviesa de vida, que puguin donar-nos allò que tenen de saviesa i de bondat. Mirem-los, escoltem-los. I nosaltres els ancians, mirem els joves sempre amb un somriure: ells seguiran el camí, ells faran créixer tot el que hem sembrat, fins i tot el que no hem sembrat  perquè no hem tingut el coratge o l’oportunitat: ells ho portaran endavant. Però sempre aquesta relació de reciprocitat: un ancià no pot ser feliç sense mirar els joves i els joves no poden seguir la vida sense mirar els ancians. Gràcies.

Traducció Josep M. Torrents