Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta, 18 d’octubre de 2013
El començament de la vida apostòlica i l’ocàs de l’apòstol Pau. Francesc s’ha basat en les lectures del dia per esplaiar-se en aquests dos extrems de l’existència del cristià. Al començament de la vida apostòlica, els deixebles eren “joves” i “forts” i fins i tot “els dimonis marxaven” a causa de “la seva predicació”.
La primera lectura, en canvi, ens mostra sant Pau al final de la seva vida. “És l’ocàs de l’apòstol”. “L’apòstol té un començament joiós, entusiasta, entusiasta amb Déu dins seu, oi? Però ningú li estalvia l’ocàs. Se m’acudeixen tres icones: Moisès, Joan Baptista i Pau”.
“Moisès és aquell que és el cap del Poble de Déu, valent, lluitava contra els enemics i també lluitava amb Déu per salvar el poble: ben fort! I al final està sol, al Mont Nebo, mirant la terra promesa, però exclòs d’entrar-hi. No podia entrar a la terra promesa”.
“A Joan Baptista, en els últms temps, tampoc se li estalvien les angoixes”. Fins i tot ha d’enfrontar-se a “una angoixa dubtosa que el turmentava” i “acaba sota el poder d’un governador feble, borratxo i corrupte, sota el poder de l’enveja d’una adúltera i del caprici d’una ballerina”.
I també l’apòstol Pau, a la primera lectura, ens parla dels qui l’han abandonat, dels qui li han procurat mals acarnissant-se contra la seva predicació. Explica que al tribunal ningú li ha fet costat. Tothom l’ha abandonat. Però, diu sant Pau, “el Senyor m’ha assistit. M’ha donat forces perquè acabés de predicar l’Evangeli”.
“Aquesta és la cosa gran de l’apòstol, que amb la seva vida fa el que deia Joan Baptista: ‘Ell ha de crèixer i jo he de minvar’. L’apòstol és el qui dóna la vida perquè el Senyor creixi. I al final li arriba aquest ocàs... També Pere amb la promesa: ‘A les teves velleses et portaran allà on no vols’. I quan penso en l’ocàs de l’apòstol, m’entra en el cor el record d’aquells santuaris de vida apostòlica i de santedat que són les llars d’ancians per a capellans i monges: bons capellans, bones monges, envellits, amb el pes de la soledat, esperant que vingui el Senyor a picar a la porta del seu cor. Es tracta veritables santuaris de vida apostòlica i de santedat que tenim a l’Església. No els oblidem, eh!”
“Sovint sento dir que es fan pelegrinatges al santuari de la Mare de Déu, de sant Francesc, de sant Benet... Molts pelegrinatges. Però em demano si nosaltres els cristians tenim ganes de fer una visita – que serà un veritable pelegrinatge! – a aquests santuaris de santedat i de vida apostòlica, que són les llars d’ancians per a capellans i per a monges? Un de vosaltres em deia, fa uns dies, que quan anava a un país de missió, anava al cementiri i veia totes les tombes dels vells missioners, capellans i monges, allà des de feia 50, 100, 200 anys, tots desconeguts. I em deia: ‘Però, tots aquests poden ser canonitzats, perquè al final compta només aquesta santedat quotidiana, aquesta santedat de cada dia’. A les seves residències, aquestes monges i aquests capellans esperen el Senyor una mica com Pau: una mica tristos, sí, però també amb una certa pau, amb el rostre content”.
“Ens anirà molts bé a tots nosaltres pensar en aquesta etapa de la vida que és l’ocàs de l’apòstol i pregar el Senyor: ‘Custodia’ls, a ells que es troben en aquell moment de la despulla final, perquè diguin només un altre cop: sí, Senyor, vull seguir-te!”.
Traducció: Marta Nin
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.