Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta, 28 de juny de 2013
A partir de les lectures de la litúrgia del dia –la promesa d’un fill al vell Abraham i la curació d’un leprós per part de Jesús - el papa Francesc explica que el Senyor s’implica “en la nostra vida, en la vida del seu poble”. “Quan el Senyor ve, no ho fa sempre de la mateixa manera. No existeix un protocol d’acció de Déu en la nostra vida”, “no existeix”. Una vegada, “ho fa d’una manera, una altra vegada, ho fa d’una altra manera”, però sempre ho fa”. “Sempre hi ha aquesta trobada entre nosaltres i el Senyor”.
Ell “sempre tria la seva manera d’entrar en la nostra vida. Moltes vegades ho fa tan lentament, que nosaltres correm el risc de perdre una mica la paciència: ‘Però Senyor, quan?’ I preguem, preguem... I no arriba la seva intervenció. Altres vegades, quan pensem en el que el Senyor ens ha promès, és tan gros, que som una mica incrèduls, una mica escèptics, i com Abraham – gairebé d’amagat – somriem...”
“Quants cops nosaltres, quan el Senyor no ve, no fa el miracle, i no fa el que nosaltres volem que faci, ens tornem o impacients o escèptics!”. “Però no ho fa... als escèptics no pot fer-ho. El Senyor s’agafa el seu temps. En qualsevol cas, també Ell, en aquesta relació amb nosaltres, té molta paciència. No només nosaltres hem de tenir paciència: Ell en té! Ell ens espera! I ens espera fins al final de la vida! Pensen en el bon lladre, justament al final, al final, va reconèixer Déu”.
“El Senyor camina amb nosaltres, però moltes vegades no es deixa veure, com en el cas dels deixebles d’Emmaús. El Senyor s’implica en la nostra vida – això és ben segur!- però molts cops no el veiem. Això ens demana paciència. Però el Senyor, que camina amb nosaltres, també té molta paciència amb nosaltres”.
És un “misteri” aquesta “paciència de Déu que tot caminant, camina al nostre pas”. Algunes vegades en la vida, “les coses es tornen tan fosques, hi ha tanta foscor, que ens entren ganes – si estem en dificultat- de baixar de la Creu”. Aquest “és el moment precís: la nit és més fosca, quan s’atansa l’aurora". "I, sempre, quan baixem de la Creu, ho fem cinc minuts abans que arribi l’alliberament, en el moment d’impaciència més gran”.
“A la Creu, Jesús sentia com el desafiaven: ‘Baixa, baixa! Vine!’. Paciència fins al final, perquè Ell té paciència amb nosaltres. Ell sempre entra, Ell està implicat amb nosaltres, però ho fa a la seva manera, i quan Ell pensa que és millor. Només ens diu el que va dir a Abraham: «Viu a la meva presència i sigues perfecte», sigues irreprensible, és precisament la paraula. Camina a la meva presència i mira de ser irreprensible. Aquest és el camí amb el Senyor, i Ell intervé, però hem d’esperar, esperar el moment, caminant sempre a la seva presència i mirant de ser irreprensibles. Demanem aquesta gràcia al Senyor”.
Traducció: Marta Nin
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.