“Jesús ens ha obert el seu regne, però ens correspon a nosaltres entrar-hi”

Homilia del papa Francesc en la solemnitat de Crist, Rei de l’univers. Diumenge 23 de novembre 2014

La litúrgia ens convida avui a fixar la mirada en Jesús con a Rei de l’Univers. La bonica pregària del Prefaci ens recorda que el seu regne és «regne de veritat i de vida, regne de santedat i de gràcia, regne de justícia, d’amor i de pau». Les Lectures que acabem d’escoltar ens mostren com ha fet Jesús el seu regne; com el realitza al llarg de la història; i què ens demana a nosaltres.

En primer lloc, com Jesús ha realitzat el regne: l’ha fet amb la proximitat i la tendresa envers nosaltres. Ell és el Pastor, de qui ens ha parlat el profeta Ezequiel en la primera Lectura (cfr 34,11-12.15-17). Tot aquest text està teixit amb paraules que ens indiquen la cura i l’amor del Pastor envers el seu ramat: buscar, explorar, recollir de la dispersió, conduir al ramat, fer reposar, cercar l’ovella perduda, reconduir la que s’havia extraviat, embenar la ferida, guarir la malalta, tenir cura, pasturar. Totes aquestes actituds es fan realitat en Jesucrist: Ell és realment el “Gran Pastor de les ovelles i guardià de les nostres ànimes” (cfr Eb 13,20; 1Pt 2,25).

I tots els qui en l’Església som cridats a ser pastors, no podem allunyar-nos d’aquest model, si no volem convertir-nos en mercenaris. En aquest sentit, el poble de Déu té un extraordinari olfacte per reconèixer els bons pastors i distingir-los dels mercenaris.

Després de la seva victòria, és a dir després de la seva Resurrecció, com Jesús continua el seu regnat? L’apòstol Pau, en la Primera Carta als Corintis, diu: «És necessari que ell regni fins que no hagi posat tots els seus enemics sota els seus peus» (15,25). És el Pare que de mica en mica ho sotmet tot al Fill, i al mateix temps el Fill ho sotmet tot al Pare. Jesús no és un rei a l’estil d’aquest món: per a Ell regnar no és manar, sinó obeir al Pare, rendir-se a Ell, perquè es realitzi el seu designi d’amor i de salvació.

Així hi ha plena reciprocitat entre el Pare i el Fill. Per tant el temps del regne de Crist és el llarg temps del lliurament de tot al Fill i del lliurament de tot al Pare. «L’últim enemic que serà destruït és la mort» (1 Cor 15,26). I al final, quan tot estarà posat sota la reialesa de Jesús, i tot, també Jesús mateix, serà sotmès al Pare, Déu serà tot en tots (cfr 1 Cor 15, 28).

L’Evangeli ens diu què ens demana a nosaltres el regne de Jesús: ens recorda que la proximitat i la tendresa són la norma de vida també per a nosaltres, i sobre això serem jutjats. És la gran paràbola del judici final de Mateu 25. El Rei diu: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el regne preparat per a vosaltres des de la creació del món, perquè vaig tenir gana i em vàreu donar menjar, vaig tenir set i em vàreu donar beguda, era estranger i em vàreu acollir, estava nu i em vàreu vestir, estava malalt i em vàreu visitar, era a la presó i em vàreu venir a veure» (25,34-36). Els justos preguntaran: quan ho hem fet tot això? I Ell respondrà: «En veritat us dic: tot el que heu fet a un de sol d’aquests germans meus més petits, m’ho heu fet a mi» (Mt 25,40).

La salvació no comença amb la confessió de la reialesa de Crist, sinó amb la imitació de les obres de misericòrdia mitjançant les quals Ell ha fet el Regne. Qui les fa demostra que ha acollit la reialesa de Jesús, perquè ha deixat un espai en el seu cor per a l’amor de Déu. Al capvespre de la vida serem jutjats sobre l’amor, sobre la proximitat i sobre la tendresa envers els nostres germans. D’això dependrà la nostra entrada o no en el regne de Déu, la nostra col•locació en una o altra banda. Jesús, amb la seva victòria, ens ha obert el seu regne, però ens correspon a cadascun de nosaltres entrar-hi, ja a partir d’aquesta vida, fent-nos concretament pròxims al germà que demana pa, vestit, acolliment, solidaritat. I si estimem verament aquest germà o aquesta germana, ens sentirem obligats a compartir amb ell o amb ella el que tenim de més valor, és a dir el mateix Jesús i el seu Evangeli!

Avui l’Església ens posa al davant com a models els nous Sants que, precisament mitjançant les obres d’una generosa dedicació a Déu i als germans, han servit, cadascú en el seu ambient, el regne de Déu i se n‘han convertit en hereus. Cada un d’ells ha respòs amb extraordinària creativitat al manament de l’amor de Déu i del proïsme. S’hi han dedicat sense mesura al servei dels últims, assistint els pobres, malalts, ancians, pelegrins. La seva predilecció pels petits i els pobres era el reflex i la mesura de l’amor incondicional a Déu. De fet, han cercat i descobert la caritat en la relació forta i personal amb Déu, de la qual emana el veritable amor al proïsme. Per això, a l’hora del judici, han sentit aquesta dolça invitació: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el regne preparat per a vosaltres des de l’inici del món» (Mt 25,34).

Amb el ritu de canonització, hem confessat una vegada més el misteri del regne de Déu i honorat Crist Rei, Pastor ple d’amor al seu ramat. Que els nous Sants, amb el seu exemple i la seva intercessió, facin créixer en nosaltres la joia de caminar en el camí de l’Evangeli, la decisió de prendre’l com la brúixola de la nostra vida. Seguim els seus passos, imitem la seva fe i la seva caritat, perquè també la nostra esperança es revesteixi d’immortalitat. No ens deixem distreure per altres interessos terrenals i passatgers. Que ens guiï en el camí vers el regne del Cel la Mare, Maria, Reina de tots els Sants. Amen.

Traducció: Josep M. Torrents –Catalunya Religió