"Feliços els morts que moren en el Senyor"

Avui voldria contrastar l’esperança cristiana amb la realitat de la mort, una realitat que la nostra civilització moderna tendeix a fer desaparèixer. Així, quan arriba la mort, per als qui ens són propers o per a nosaltres mateixos, trobem que no estem preparats, privats també d’un “vocabulari” amb paraules adequades per esbossar el camí al voltant del seu misteri, que sempre existeix. No obstant això els primers signes de la civilització humana han passat per aquest enigma. Podríem dir que l’home ha nascut amb el culte als morts.

Altres civilitzacions, anteriors a la nostra, han tingut el valor de mirar-la a la cara. Era un fet explicat pels vells a les generacions noves, com una realitat ineludible que obligava l’home a viure per quelcom absolut. Diu el salm 90: «Ensenya'ns a comptar els nostres dies per a adquirir la saviesa del cor» (v. 12). Comptant els nostres dies, el cor esdevé savi! Paraules que ens porten a un sa realisme, fent fora els deliris d’omnipotència. Què som nosaltres? Som «gairebé res», diu un altre salm (cf. 88,48); els nostres dies passen molt de pressa: encara que visquéssim cent anys, a la fi ens semblarà que tot ha estat com un alè. Tantes vegades he sentit dir a la gent gran: “La vida m’ha passat com un alè…”.

Així la mort ens posa nua la nostra vida. Ens fa descobrir que els nostres actes d’orgull, de ràbia i d’odi eren vanitat: pura vanitat. Ens sembla lamentable no haver estimat prou i no haver buscat allò que era essencial. I, al contrari, veiem les coses realment bones que hem sembrat: les persones per les quals ens hem sacrificat, i que ara ens donen la mà.

Jesús ha il·luminat el misteri de la nostra mort. Amb el seu comportament, ens autoritza a sentir-nos tristos quan una persona estimada se’ns en va. Ell es va commoure «profundament» davant la tomba de l’amic Llàtzer, i «esclatà en llàgrimes» (Jn 11,35). Amb aquesta actitud seva, sentim Jesús molt proper, germà nostre. Ell plorava pel seu amic Llàtzer.

I llavors Jesús prega al Pare, font de la vida, i mana a Llàtzer que surti fora del sepulcre. I així succeeix. L’esperança cristiana es nodreix d’aquesta actitud que Jesús assumeix contra la mort humana: si està present en la creació, ella és, però una cicatriu que fa malbé el designi d’amor de Déu, i el Salvador ens en vol guarir.

En altres llocs els evangelis expliquen que un pare té la filla molt malalta, i s’adreça amb fe a Jesús perquè la salvi (cf. Mc 5,21-24.35-43). No hi ha figura més commovedora que la d’un pare o una mare amb un fill malalt. I immediatament Jesús se’n va amb aquell home, que es deia Jairo. En algun moment arriba algú de la casa de Jairo i li diu que la nena s’ha mort i que no cal molestar el Mestre. Però Jesús diu a Jairo: «No tinguis por, només cal que tinguis fe!» (Mc 5,36). Jesús sap que aquell home està temptat de reaccionar amb ràbia i desesperació, perquè s’ha mort la filla, i li recomana que mantingui encesa la petita flama que hi ha en el seu cor: la fe. “No tinguis por, només cal que tinguis fe”. “No tinguis por, només cal que mantinguis encesa aquella flama!”. I després, arribats a casa, despertarà la nena de la mort i la tornarà viva als seus estimats.

Jesús ens posa en aquesta “cresta” de la fe. A Marta que plora per la mort del seu germà Llàtzer l’enfronta a la llum d’un dogma: «Jo sóc la resurrecció i la vida; qui creu en mi, encara que es mori, viurà; qui viu i creu en mi, no morirà per sempre. Ho creus això?» (Jn 11,25-26). És el que Jesús repeteix a cadascú de nosaltres, cada vegada que la mort ve a destrossar el teixit de la vida i dels afectes. Tota la nostra existència es juga aquí, entre la vessant de la fe i el precipici de la por. Jesús diu: “Jo no sóc la mort, jo sóc la resurrecció i la vida, ho creus tu això?, tu t’ho creus?”. Nosaltres, que avui som aquí a la Plaça, ho creiem això?

Tots som petits i indefensos davant del misteri de la mort. Però, quina gràcia tenim si en aquell moment tenim guardada en el cor la flama de la fe! Jesús ens donarà la mà, tal com va agafar la mà de la filla de Jairo, i repetirà altra vegada: “Talità kum”, “Nena, aixeca’t!” (Mc 5,41). Ens ho dirà a nosaltres, a cada un de nosaltres: “Alça’t, aixeca’t!”. Us convido, ara a tancar els ulls i a pensar en aquell moment: el de la nostra mort. Que cada un de nosaltres pensi en la pròpia mort, i s’imagini aquell moment que arribarà, quan Jesús ens donarà la mà i ens dirà: “Vine, vine amb mi, aixeca’t”. Allà s’acabarà l’esperança i serà la realitat, la realitat de la vida. Penseu-ho bé: Jesús mateix vindrà a cada un de nosaltres i ens donarà la mà, amb la seva tendresa, amb la seva bondat, el seu amor. Que cada un repeteixi en el seu cor la paraula de Jesús: “Aixeca’t, vine. Aixeca’t, vine. Aixeca’t, creix!”.

Aquesta és la nostra esperança davant la mort. Per a qui creu, és una porta que s’obre de bat a bat; per a qui dubta és un raig de llum que filtra una porta que no s’ha tancat completament. Però per a tots nosaltres serà una gràcia, quan aquesta llum, de la trobada amb Jesús, ens il·luminarà.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage