Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 9 de desembre 2020
Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem amb les nostres reflexions sobre la pregària. La pregària cristiana és plenament humana – preguem com a persones humanes, que és el que som -, comprèn la lloança i la súplica. De fet, quan Jesús va ensenyar als seus deixebles a pregar, ho va fer amb el “Pare nostre”, per tal que poséssim la nostra relació amb Déu com una relació de confiança filial i li adrecéssim totes les nostres peticions. Implorem a Déu pels seus dons més alts: la santificació del seu nom entre els homes, la vinguda de la seva senyoria, el compliment de la seva voluntat en els reptes del món. El Catecisme recorda: «En les peticions hi ha una jerarquia: en primer lloc es demana el Regne, després el que és necessari per acollir-lo i per cooperar al seu adveniment» (n. 2632). Però en el “Pare nostre” preguem també pels dons més senzills, pels dons del dia a dia, com el “pa de cada dia” – que vol dir també la salut, la casa, la feina, les coses de cada dia; i també per a l’Eucaristia que és necessària per a la vida en Crist –; de la mateixa manera que demanem el perdó dels pecats – que és una cosa diària; sempre necessitem perdó – i per tant la pau en les nostres relacions; i finalment que ens ajudi a no caure en la temptació i que ens alliberi de tot mal.

Demanar, suplicar. Això és molt humà. Escoltem una altra vegada el Catecisme: «Amb la pregària de petició nosaltres expressem la consciència de la nostra relació amb Déu: com a criatures, nosaltres no som el nostre començament, ni som amos de les adversitats, ni som el nostre final últim; de fet, a més, com que som pecadors, nosaltres, com a cristians, sabem que ens allunyem del Pare. La petició és ja un retorn cap a Ell» (n. 2629).

Si hom se sent malament perquè ha fet coses dolentes - és un pecador - quan prega el Pare Nostre ja s’està apropant al Senyor. A vegades nosaltres podem creure que no necessitem res, que som suficients per nosaltres mateixos i que vivim en l’autosuficiència més completa. A vegades passa això! Però abans o després aquesta il·lusió s’esvaeix. L’ésser humà és una invocació, que a vegades es converteix en un crit sovint retingut. L’ànima s’assembla a una terra àrida, assedegada, com diu el Salm (cf. Sal 63,2). Tots experimentem, en un moment o altre de la nostra existència, el temps de la malenconia o de la soledat. La Bíblia no s’avergonyeix de mostrar la condició humana marcada per la malaltia, per les injustícies, per la traïció dels amics, o per l’amenaça dels enemics. A vegades sembla que tot s’ensorri, que la vida que hem viscut fins el moment present hagi estat en va. I en aquestes situacions aparentment sense sortida hi ha una única sortida: el crit, la pregària: «Senyor, ajuda’m!». La pregària obre cops de llum en la foscor més espessa. «Senyor, ajuda’m!». Això obre la via, obre el camí.

Els humans compartim aquesta invocació d’ajut amb tota la creació. No som els únics a “pregar” en aquest univers sense límits: cada fragment de la creació porta inscrit el designi de Déu. I Sant Pau ho ha expressat així. Diu: «Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell, també nosaltres, que posseïm l'Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit.» (Rm 8,22-24). Ressona en nosaltres el gemec multiforme de les criatures: dels arbres, de les roques, dels animals… Tot anhela un compliment. Va escriure Tertulià : «Prega tot ésser creat, preguen els animals i les feres i dobleguem els genolls; quan surten dels estables o dels caus aixequen el cap vers el cel i no es queden amb la boca tancada, fan ressonar el seu crit segons els seus costums. I també els ocells, tan bon punt alcen el vol, pugen cap al cel i obren les ales com si fossin mans en forma de creu, piulant alguna cosa que sembla oració» (De oratione, XXIX). Aquesta és una expressió poètica per fer un comentari sobre el que diu Sant Pau “que tota la creació gemega, prega”. Però nosaltres, som els únics a pregar conscientment, a saber que ens adrecem al Pare, a entrar en diàleg amb el Pare.

Per tant, no ens hem d’escandalitzar si sentim la necessitat de pregar, no ens avergonyim. I sobretot quan estem en necessitat, demanem. Jesús parlant d’un home deshonest, que ha de passar comptes amb el seu amo, diu això: “Demana, m’avergonyeixo”. I molts de nosaltres tenim aquesta sensació: ens fa vergonya  demanar; demanar ajut, demanar quelcom a algú que ens ajudi a fer, a arribar a aquell objectiu, i també  vergonya de demanar a Déu. No ens hem d’avergonyir de pregar i de dir: “Senyor, necessito això”, “Senyor, tinc aquesta dificultat”, “Ajuda’m!”. És el crit del cor cap a Déu que és Pare. I hem d’aprendre-ho fins i tot en els temps feliços; gràcies a Déu per tot el que se’ns ha donat, i no deixar res com si fos per descomptat o si se’ns degués: tot és gràcia. El Senyor sempre ens dona, sempre, i tot és gràcia, tot. La gràcia de Déu. No sufoquem la súplica que sorgeix en nosaltres espontàniament. La pregària de petició va unida a l’acceptació dels nostres límits i del fet de ser criatures. Es pot arribar també a no creure en Déu, però és difícil no creure en la pregària: simplement existeix; es presenta a nosaltres com un crit; i tots hem de fer front a aquesta veu interior que pot estar molt temps callada, però un dia es desperta i crida.

Germans i germanes, sabem que Déu respondrà. No hi ha ningú que pregui amb el Llibre dels Salms que aixequi el seu lament i que no sigui escoltat. Déu respon sempre: avui, demà, però sempre respon, d’una manera o una altra. Sempre respon. La Bíblia ho repeteix infinitat de vegades: Déu escolta el crit dels que l’invoquen. Fins i tot les nostres peticions tartamudejades, les que queden al fons del cor, que ens fa vergonya expressar, el Pare les escolta i ens vol donar l’Esperit Sant, que anima totes les pregàries i ho transforma tot. És qüestió de paciència, sempre, d’actitud d’espera. Ara estem en temps d’Advent, un temps típicament d’espera de Nadal. Nosaltres estem esperant. Això es veu prou bé. Però tota la nostra vida està en actitud d’espera. I la pregària sempre comporta l’espera, perquè sabem que el Senyor respondrà. Fins i tot la mort tremola, quan un cristià prega, perquè sap que tota persona que prega té un aliat més fort que ella: el Senyor Ressuscitat. La mort ja ha estat derrotada en Crist, i vindrà el dia que tot serà definitiu, i ja no es burlarà de la nostra vida i de la nostra felicitat.

Aprenguem a esperar el Senyor. El Senyor ve a visitar-nos, no només en aquestes grans festes – Nadal, Pasqua – sinó que el Senyor ens visita cada dia en la intimitat del nostre cor si nosaltres l’esperem. I moltes vegades no ens adonem que el Senyor és a prop, que truca a la nostra porta i el deixem passar. “Tinc por de Déu quan passa; tinc por que passi i que jo no me n’adoni”, deia Sant Agostí. I el Senyor passa, el Senyor ve, el Senyor truca. Però si tens les orelles plenes d’altres sorolls, no sentiràs la crida del Senyor.

Germans i germanes, estiguem esperant: aquesta és la pregària!

Traducció: Josep M. Torrents