Vés al contingut

Audiència General 26 de maig 2021

Estimats germans i germanes, bon dia!

Hi ha una discussió radical sobre la pregària, que es deriva d’una observació que tots fem: nosaltres preguem, demanem, però de vegades les nostres pregàries sembla que no siguin escoltades: el que hem demanat – per a nosaltres o per als altres – no es fa realitat. Tenim aquesta experiència moltes vegades. I si el motiu pel qual hem pregat era noble (com pot ser la intercessió per la salut d’un malalt, o perquè s’acabi una guerra), l’incompliment ens sembla escandalós. Per exemple, per les guerres: nosaltres estem pregant perquè s’acabin les guerres, aquestes guerres en moltes parts del món, pensem en el Iemen, pensem en Síria, Països que estan en guerra des de fa anys, molts anys! Països martiritzats per les guerres, nosaltres preguem i no s’acaben. Però com pot ser això? «Alguns fins i tot deixen de pregar perquè, pensen, que la seva petició no ha estat escoltada» (Catecisme de l’Església Catòlica, n. 2734). Però si Déu és Pare, per què no ens escolta? Ell que ens ha assegurat que dona coses bones als fills que les hi demanen (cf. Mt 7,10), per què no respon a les nostres peticions? Tots en tenim experiència: hem pregat, pregat, pregat, per la malaltia d’aquest amic, d’aquest pare, d’aquesta mare i després se’n van, Déu no ens ha escoltat. És una experiència que tots hem viscut.

El Catecisme ens ofereix una bon resum sobre aquest tema. Ens posa en guàrdia sobre el risc de no viure una autèntica experiència de fe, sinó de transformar la relació amb Déu en quelcom màgic. L’oració no és una vareta màgica: és un diàleg amb el Senyor. De fet, quan resem podem caure en el perill de no ser nosaltres els que servim a Déu, sinó de pretendre que sigui Ell qui ens serveixi a nosaltres (cf. n. 2735). Nosaltres tenim una oració que sempre exigeix, que vol dirigir els esdeveniments segons el nostre designi, que no admet altres projectes que no siguin els nostres desitjos. Jesús en canvi ha tingut una gran saviesa posant-nos als llavis el “Pare nostre”. És una oració que només té peticions, com ho sabem, però les primeres que pronunciem totes són de la part de Déu. Demanen que es faci no el nostre projecte, sinó la seva voluntat envers el món. Millor deixar-lo a Ell: «Que el teu nom sigui santificat, que vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat» (Mt 6,9-10).

I l’apòstol Pau ens recorda que ni tan sols sabem què convé demanar (cf. Rm 8,26). Nosaltres demanem per les nostres necessitats, les coses que nosaltres volem, “però això és més convenient o no?”. Pau ens diu: nosaltres ni tan sols sabem què ens convé demanar. Quan preguem hem de ser humils: aquesta és la primera actitud si es vol pregar. De la mateixa manera que hi ha el costum en molts llocs per anar a pregar a l’església que les dones es posin un vel al cap o es prengui aigua beneïda per començar a pregar, així ens hem de dir, abans de la pregària, el que és més convenient, que Déu em doni el que més em convé: Ell ho sap. Quan preguem hem de ser humils, per tal que les nostres paraules siguin efectivament pregàries i no ximpleries que Déu rebutja. També es pot pregar per raons equivocades: per exemple, per derrotar l’enemic en una guerra, sense preguntar-nos què pensa Déu d’aquella guerra. És fàcil escriure en una pancarta “Déu és amb nosaltres”; molts desitgen assegurar-se que Déu sigui amb ells, però pocs es preocupen de verificar si ells estan efectivament amb Déu. En la pregària, és Déu qui ens ha de convertir a nosaltres, no som nosaltres qui hem de convertir Déu. És la humilitat. Vaig a pregar, però Tu, Senyor, converteix el meu cor perquè demani el que és convenient, demani el que és millor per a la meva salut espiritual.

Tanmateix hi segueix havent escàndol: quan els homes preguen amb un cor sincer, quan demanen béns que corresponen al Regne de Déu, quan una mare prega pel fill malalt, per què de vegades sembla que Déu no ens escolti? Per respondre a aquesta pregunta, cal meditar amb calma els Evangelis. Les narracions de la vida de Jesús estan plenes de pregàries: moltes persones ferides en el cos i en l’esperit demanen ser curades; hi ha qui prega per un amic que ja no pot caminar; hi ha pares i mares que li porten fills i filles malalts... Totes aquestes pregàries estan impregnades de sofriment. És un cor immens que invoca: “Tingues pietat de nosaltres!”.

Veiem que de vegades la resposta de Jesús és immediata, mentre que en alguns altres casos es difereix en el temps: sembla que Déu no respongui. Pensem en la dona cananea que suplica Jesús per la seva filla: aquesta dona ha d’insistir molt per ser escoltada (cf. Mt 15,21-28). També té la humilitat d’escoltar una paraula de Jesús que sembla una mica ofensiva: no hem de donar el pa als gossos, als cadells. Però a aquesta dona no li importa la humiliació: el que li importa és la salut de la seva filla. I continua: “Sé que fins i tot els cadells mengen el que cau de la taula”, i això va agradar a Jesús. El coratge en la pregària. O pensem en el paralític que porten els seus quatre amics: inicialment Jesús perdona els seus pecats i només després li guareix el cos (cf. Mc 2,1-12). Per tant, algunes vegades la solució del problema no és immediata. Fins i tot en la nostra vida, cadascun de nosaltres té aquesta experiència. Fem memòria: quantes vegades hem demanat una gràcia, un miracle, diguem-ho així, i no ha passat res. Després, amb el temps, les coses es van assentant, però segons la manera de Déu, la manera divina, no segons el que volíem nosaltres en aquell moment. El temps de Déu no és el nostre temps.

Des d’aquest punt de vista, mereix atenció sobretot la guarició de la filla de Jaire (cf. Mc 5,21-33). Hi ha un pare que corre, quedant sense alè: la seva filla està malalta i per això demana l’ajut de Jesús. El Mestre ho accepta immediatament, però mentre se’n van a casa es produeix una altra curació, i després arriba la notícia que la nena s’ha mort. Sembla la fi, però Jesús li diu al pare: «No tinguis por, només tingues fe!» (Mc 5,36). “Segueix tenint fe”: perquè és la fe la que sosté l’oració. I de fet, Jesús despertarà aquella nena del son de la mort. Però durant un temps, Jaire ha hagut de caminar a les fosques, només amb la flama de la fe. Senyor, dona’m fe! Que la meva fe creixi! Demanem aquesta gràcia, de tenir fe. Jesús, en l’Evangeli, diu que la fe mou les muntanyes. Però, preneu-vos la fe seriosament. Jesús, davant de la fe dels seus pobres, dels seus homes, cau vençut, sent una tendresa especial, davant d’aquella fe. I escolta.

Fins i tot la pregària que Jesús adreça al Pare a Getsemaní sembla que no sigui escoltada: “Pare, si és possible, allunya de mi allò que m’espera”. Sembla que el Pare no l’ha escoltat. El Fill haurà de beure el calze de la passió fins al fons. Però el Dissabte Sant no és el capítol final, perquè el tercer dia, és a dir el diumenge, hi ha la resurrecció. El mal és senyor del penúltim dia: recordeu bé això. El mal no és mai senyor de l’últim dia, no: del penúltim, el moment en què la nit és més fosca, just abans de l’alba. Allà, el penúltim dia hi ha la temptació on el mal ens vol fer entendre que ha vençut: “Ho heu vist?, he vençut jo!”. El mal és senyor del penúltim dia: l’últim dia és la resurrecció. Però el mal mai és senyor de l’últim dia: Déu és el Senyor de l’últim dia. Perquè aquest només pertany a Déu, i és el dia en què es compliran tots els desitjos humans de salvació. Aprenguem aquesta paciència humil d’esperar la gràcia del Senyor, esperar l’últim dia. Moltes vegades, el penúltim dia és molt dolent, perquè el patiment humà és dolent. Però el Senyor hi és i l’últim dia Ell ho resol tot.

Traducció: Josep M. Torrents

Temàtica
Tags
Territori

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.