Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 23 de desembre 2020

Estimats germans i germanes, bon dia!

En aquesta catequesi, ara que Nadal és a prop, voldria oferir alguns punts de reflexió per preparar la celebració del Nadal. En la Litúrgia de la Nit ressonarà l’anunci de l’àngel als pastors: «No tingueu por, us anuncio una bona nova, que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, en la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers, i posat en una menjadora» (Lc 2,10-12).

Imitant els pastors, nosaltres també ens dirigim espiritualment cap a Betlem, on Maria ha donat a llum l’Infant en un estable, «perquè – diu Sant Lluc – per a ells no hi havia lloc on allotjar-se» (2,7). Nadal s’ha convertit en una festa universal, i fins i tot aquells que no creuen perceben l’encant d’aquest aniversari. El cristià, però, sap que Nadal és un esdeveniment decisiu, un foc perenne que Déu ha encès en el món, i que no es pot confondre amb coses efímeres. És important que no es redueixi només a una festa sentimental o consumista. Diumenge passat vaig cridar l’atenció sobre aquest problema, subratllant que el consumisme ens ha segrestat Nadal. No: Nadal no es pot reduir només a una festa sentimental o consumista, plena de regals i bons desigs però pobra de fe cristiana, i també pobra d’humanitat. Per tant, cal frenar una certa mentalitat mundana, incapaç d’entendre el nucli incandescent de la nostra fe, que és aquest: «La Paraula s’ha fet home i ha vingut a habitar entre nosaltres; i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat» (Jn 1,14). I aquest és el nucli de Nadal, de fet: és la veritat de Nadal; no n’hi ha cap altra.

Nadal ens convida a reflexionar, d’una banda, sobre el drama de la història, en la qual els homes, ferits pel pecat, van sense parar a la recerca de la veritat, a la recerca de misericòrdia, a la recerca de redempció; i, de l’altra, sobre la bondat de Déu, que ens ha vingut a trobar per comunicar-nos la Veritat que salva i fer-nos compartir la seva amistat i la seva vida. I aquest do de gràcia: això és gràcia pura, sense mèrit nostre. Hi ha un Sant Pare que diu: “Però mireu aquí, l’altre allà: busqueu mèrits i no trobareu més que gràcia”. Tot és gràcia, un do de gràcia. I aquest do de gràcia el rebem per la senzillesa i la humanitat de Nadal, i pot treure dels nostres cors i del nostre pensament el pessimisme, que avui s’ha estès encara més a causa de la pandèmia. Podem superar aquella sensació inquietant de desconcert, no deixar-nos aclaparar per derrotes i fracassos, en la consciència retrobada que aquell Nen humil i pobre, amagat i desemparat, és Déu mateix, fet home per nosaltres. El Concili Vaticà II, en un famós passatge de la Constitució sobre l’Església en el món contemporani, ens diu que aquest esdeveniment ens concerneix a cadascun de nosaltres. «Amb l’Encarnació el Fill de Déu s’ha unit d’alguna manera amb cada home». «Ha treballat amb mans d’home, ha pensat amb una ment humana, ha actuat amb voluntat humana, ha estimat amb un cor humà. Nascut de Maria Verge, Ell s’ha fet veritablement un de nosaltres semblant a nosaltres en tot excepte en el pecat» (Const. past. Gaudium et spes, 22). Però Jesús va néixer fa dos mil anys, i es refereix a mi? – Sí, es refereix a tu i a mi, a cadascun de nosaltres. Jesús és un de nosaltres: Déu, en Jesús, és un de nosaltres.

Aquesta realitat ens dona tanta alegria i tanta valentia. Déu no ens mira des de dalt, de lluny, no ens ha passat pel costat, no es disgusta per la nostra misèria, no s’ha revestit d’un cos aparent, sinó que ha assumit plenament la nostra naturalesa i la nostra condició humana. No ha deixat res de banda, excepte el pecat: l’única cosa que Ell no té. Tota la humanitat és en Ell. Ell ha pres tot el que som, tal com som. Això és essencial per comprendre la fe cristiana. Sant Agustí, replantejant el seu camí de conversió, en les seves Confessions escriu: «No tenia encara prou humilitat per posseir el meu Déu, l’humil Jesús, ni coneixia encara els ensenyaments de la seva debilitat» (Confessions VII,8). I quina és la debilitat de Jesús? La “debilitat” de Jesús és un “ensenyament”! Perquè ens revela l’amor de Déu. Nadal és la festa de l’Amor encarnat, de l’amor nascut per nosaltres en Jesucrist. Jesucrist és la llum dels homes que brilla en les tenebres, que dona sentit a l’existència humana i a tota la història.

Estimats germans i germanes, que aquestes breus reflexions ens ajudin a celebrar Nadal amb més consciència. Però hi ha una altra manera de preparar-se, que us vull recordar a vosaltres i a mi mateix, i que és a l’abast de tots: meditar una mica en silenci davant del pessebre. El pessebre és una catequesi d’aquella realitat, del que s’ha fet aquest any, aquell dia, que hem sentit en l’Evangeli. Per això, l’any passat vaig escriure una Carta, que ens aniria bé reprendre-la. Té per títol “Admirabile signum”, “Signe admirable”. A l’escola de Sant Francesc d’Assís,  podem convertir-nos una mica en infants quedant-nos contemplant l’escena de la Nativitat, i deixar que reneixi en nosaltres la sorpresa per la manera “meravellosa” amb què Déu va voler venir al món. Demanem la gràcia de la sorpresa: davant d’aquest misteri, aquesta realitat tan tendra, tan bonica, tan propera als nostres cors, que el Senyor ens doni la gràcia de sorprendre’ns, per trobar-lo, per apropar-nos a Ell, per apropar-nos a tots nosaltres. Això farà renéixer en nosaltres la tendresa. L’altre dia, parlant amb alguns científics, es parlava de la intel·ligència artificial i dels robots… hi ha robots programats per a tothom i per a tot, i això continua. I jo els vaig dir: “Però què és allò que els robots no podran fer mai?”. Van pensar, van fer propostes, i finalment van quedar d’acord en una cosa: la tendresa. Això els robots no ho podran fer. I això és el que ens porta Déu, avui: la manera meravellosa com Déu ha volgut venir al món, i això fa renéixer en nosaltres la tendresa, la tendresa humana que és propera a la tendresa de Déu. I avui necessitem tanta tendresa, necessitem tantes carícies humanes, davant de tantes misèries! Si la pandèmia ens ha obligat a mantenir-nos més allunyats, Jesús, en el pessebre, ens mostra el camí de la tendresa per a ser propers, per a ser humans. Seguim aquest camí. Bon Nadal!