Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 2 de desembre 2020

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui ens centrem en una dimensió essencial de la pregària: la benedicció. Continuem les reflexions sobre la pregària. En les narracions de la creació (cf. Gen 1-2) Déu beneeix la vida contínuament, sempre. Beneeix els animals (1,22), beneeix l’home i la dona (1,28), finalment beneeix el dissabte, dia de descans i gaudi de tota la creació (2,3). És Déu qui beneeix. En les primeres pàgines de la Bíblia hi ha una repetició constant de benediccions. Déu beneeix, però també els homes beneeixen, i ben aviat es descobreix que la benedicció té una força especial, que acompanya el qui la rep al llarg de tota la seva vida, i disposa el cor de l’home a deixar-se canviar per Déu (Concili Ecumènic Vat. II, Const. Sacrosanctum Concilium, 61).

Per tant al començament del món hi ha Déu que “diu-bé”, diu-bé, diu-bé. Veu que tota l’obra de les seves mans és bona i bonica, i quan es tracta de l’home, i la creació s’ha acabat, reconeix que és «molt bona» (Gen 1,31). Poc temps després la bellesa que Déu ha donat a la seva obra s’alterarà, i l’ésser humà es convertirà en una criatura degenerada, capaç de difondre en el món el mal i la mort; però res no canviarà mai la primera empremta de Déu, una empremta de bondat que Déu ha posat en el món, en la naturalesa humana, en tots nosaltres: la capacitat de beneir i el fet de ser beneïts. Déu no s’ha equivocat amb la creació i encara menys en la creació de l’home. L’esperança del món resideix completament en la benedicció de Déu: Ell continua volent-nos bé, primer, com diu el poeta Péguy, continua esperant el nostre bé.

La gran benedicció de Déu és Jesucrist, és el gran do de Déu, el seu Fill. És una benedicció per a tota la humanitat, és una benedicció que ens ha salvat a tots. Ell és la Paraula eterna amb la qual el Pare ens ha beneït «quan encara érem pecadors» (Rm 5,8) diu sant Pau: Paraula feta carn i oferta per nosaltres en la creu.

Sant Pau proclama amb emoció el designi d’amor de Déu i diu així: «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel. Ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dona glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat» (Ef 1,3-6). No hi ha cap pecat que pugui esborrar completament la imatge de Crist present en cada un de nosaltres. Cap pecat pot esborrar aquesta imatge que Déu ens ha donat. La imatge de Crist. La pot esborrar, però no eliminar-la de la misericòrdia de Déu. Un pecador pot quedar-se en els seus errors durant molt de temps, però Déu és pacient fins a l’últim moment, esperant que finalment aquell cor s’obri i canviï. Déu és com un bon pare i com una bona mare, Ell també és una bona mare: no deixen mai d’estimar el seu fill, per molt que s’equivoqui, sempre. Em ve a la memòria el que he vist tantes vegades la gent fent cua per entrar a la presó. Tantes mares fent cua per entrar i veure el seu fill a la presó: no deixen d’estimar el fill i saben que la gent que passa en l’autobús pensa “Ah, aquesta és la mare del pres”. Tot i així, això no els fa vergonya, o més ben dit, els fa vergonya però segueixen endavant, perquè el fill és més important que la vergonya. Per tant, som més importants per a Déu que tots els pecats que puguem fer, perquè Ells és pare, és mare, és amor pur, Ell ens ha beneït per sempre. I no deixarà mai de beneir-nos.

Una experiència forta és llegir aquests textos bíblics de benedicció en una presó, o en una comunitat de recuperació. Fer que aquelles persones que segueixen beneïdes malgrat els seus greus errors sentin que el Pare del cel segueix volent el seu bé i esperant que s’obrin finalment al bé. Si fins i tot els seus parents més propers els han abandonat perquè els consideren irrecuperables, per Déu són sempre fills. Déu no pot esborrar en nosaltres la imatge de fill, cadascun de nosaltres és fill, és filla. De vegades es veu com succeeixen miracles: homes i dones que reneixen. Perquè troben aquesta benedicció que els ha ungit com a fills. Perquè la gràcia de Déu canvia la vida: ens agafa tal com som, però no ens deixa mai tal com som.

Pensem en el que va fer Jesús amb Zaqueu (cf. Lc 19,1-10) per exemple. Tothom veia en ell el mal; Jesús en canvi veu una mica de bé, i a partir d’això, de la seva curiositat per veure Jesús, deixa que actuï la misericòrdia que salva. D’aquesta manera primer canvia el cor i després la vida de Zaqueu. En les persones rebutjades i abandonades, Jesús veia la inesborrable benedicció del Pare. Zaqueu és un pecador públic, ha fet tantes coses dolentes, però Jesús veu aquell signe indeleble de la benedicció del Pare i des d’allà la seva compassió. Aquella frase que es repeteix tant en l’Evangeli, “tingues compassió d’ell”, i aquella compassió el porta a ajudar-lo i a canviar-li el cor. A més, va arribar a identificar-se Ell mateix amb qualsevol persona que tenia necessitat (cf. Mt 25,31-46). En el fragment del “protocol” final pel qual tots serem jutjats, Mateu 25, Jesús diu: “Jo tenia gana, estava nu, era  a la presó, era a l’hospital, hi era…”.

A Déu que beneeix, nosaltres també responem beneint - Déu ens ha ensenyat a beneir i nosaltres hem de beneir -: és la pregària de lloança, d’adoració, d’acció de gràcies. El Catecisme escriu: «La pregària de benedicció és la resposta de l’home als dons de Déu: ja que Déu beneeix, el cor de l’home pot respondre beneint Aquell que és la font de tota benedicció» (n. 2626). La pregària és joia i agraïment. Déu no ha esperat que ens convertíssim per començar a estimar-nos, sinó que ho ha fet molt abans, quan encara estàvem en pecat.

No podem beneir només aquest Déu que ens beneeix, hem de beneir-ho tot en Ell, tota la gent, beneir Déu i beneir els germans, beneir el món: aquesta és l’arrel de la bondat cristiana, la capacitat de sentir-se beneïts i la capacitat de beneir. Si tots ho féssim així, segurament no hi hauria guerres. Aquest món necessita benedicció i nosaltres podem donar la benedicció i rebre la benedicció. El Pare ens estima. I a nosaltres ens queda la joia de beneir-lo i la joia de ser agraïts i d’aprendre d’Ell a no maleir, sinó a beneir. I aquí només una paraula per a la gent que està acostumada a maleir, la gent que sempre té a la boca, i també al cor, una paraula lletja, una maledicció. Cadascun de nosaltres pot pensar: tinc aquest costum de maleir així? I demaneu al Senyor la gràcia de canviar aquest costum perquè nosaltres tenim un cor beneït i d’un cor beneït no en pot sortir la maledicció. Que el Senyor ens ensenyi a no maleir mai sinó a beneir.

Traducció: Josep M. Torrents