Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa

El recent enfrontament de Hamàs amb Israel ha donat peu a una guerra que tindrà possiblement un altíssim cost de vides humanes. El nombre de víctimes augmenta dia a dia. Les reaccions socials i polítiques a nivell internacional han estat molt dispars i s'han polaritzat. Analitzar els fets sol ser una tasca complexa. Més encara, quan s'aprofundeix en la seva arrel històrica. No obstant, hi ha un principi clar: «Qui no pren part a favor de totes les víctimes, no està a favor de cap». La raó és evident. Se les utilitza i se les converteix en arma llancívola contra els adversaris. Lamentablement, hi ha tants exemples d'aquestes pràctiques discriminatòries... Es reacciona d'una manera o altra, segons qui sigui l'agressor o el victimari. Les víctimes es deshumanitzen, deixen de ser un problema humà per transformar-se en un argument dialèctic. Llavors, hi ha víctimes de primera classe, víctimes de segona classe... i víctimes de les quals ningú se n’ocupa, que passen a l'anonimat i que se submergeixen en la invisibilitat.

Una anàlisi profunda de la realitat de la víctima porta també a desconnectar-se de les postures políticament correctes, de les afirmacions sovint molt qüestionables i de la reducció del problema a una dinàmica emocional. El reconeixement del dany i de la dignitat de la persona són requisits bàsics, així com de la seva reparació si és cas, però no n' hi ha prou. Per obtenir una major lucidesa en aquest tema, la lectura de Crítica de la víctima, obra de Daniele Giglioli, resulta molt recomanable. La frase d'inici ja resulta impactant: «La víctima és l'heroi del nostre temps». Delectar-se en la ferida manté l'estatus de víctima, pot proporcionar una sèrie d'avantatges socials, econòmics i emocionals, però compromet la seva superació. Importa sanar. Hi ha intents de crear un nou vocabulari i d’anomenar supervivents a les víctimes. Potser caldran anys de teràpia, però l'objectiu és deixar de comportar-se com a víctimes i viure una vida nova. Un tractament efectiu necessita veritat, amor i llibertat. Qui ha estat ferit i manté la ferida oberta, sempre sentirà dolor i tindrà risc d'infecció. Només quan s'ha cicatritzat, queda el record i el senyal, però ja no dol. S'ha curat. Aquest és l'objectiu. D'altra banda, què fer amb el botxí, l'agressor o el victimari? Sembren de víctimes, fins i tot de cadàvers, la seva trajectòria, però no semblen ser conscients del mal que ocasionen. No tenen en compte ni la raó ni la justícia. S'emparen en el seu poder. Ja als salms, fa ja més de 2500 anys, aquesta preocupació es va convertir en pregària: «Salva'm, Senyor, de la gent dolenta, guarda'm dels homes violents. Porten al cor el desig de fer mal, provoquen baralles cada dia, fiblen amb la llengua com les serps, porten als llavis verí d'escurçó» (Sl 140).

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.